El passat dilluns 11 de novembre es va morir l’últim avi que em quedava. Manolo, un home primús, treballador i sempre enganxat a un cigarro de picadura, decidia a primera hora del matí que ja n’hi havia prou, d’això d’estar al món dels vius, i va traspassar plàcidament per a poder reunir-se amb l’àvia Carmen. El primer mal que em va assaltar només saber la notícia no va ser la tristesa, que vindria dies després, sinó la paràlisi. Sola al meu pis de Barcelona, em vaig estirar damunt del sofà i vaig sentir que el meu cap feia plof i es fonia com una bombeta desgastada.
Per primera vegada en molt de temps el meu cos deia prou a seguir forçant la màquina. Venia de molts mesos d’aixecar-me quan em tiraven a terra i de posar el cos una i altra vegada malgrat els vents a la contra. I tant de desgast físic i mental m’havia arrossegat a un col·lapse innecessari que em va sumir en l’absoluta incapacitat de reacció durant tot el procés d’acomiadar-me de l’avi. Intentaré ser el més breu possible explicant la successió d’esdeveniments absurds que m’han abocat a l’extenuació.
Des de fa un parell de dècades visc fora del poble, tot i que sempre he mantingut molt de vincle perquè allà estan els meus orígens i algunes persones importantíssimes per a mi. D’aquelles profunditats del País Valencià m’he d’empassar moltes ràbies: és una societat conservadora, patriarcal, bouera fins a la medul·la i un llarg etcètera de components socioculturals que se situen als antípodes de la meua manera d’entendre una societat justa. En l’última època també m’ha reglotat la figura del rector. Principalment perquè és fatxa. I misogin, clar. I perquè acapara l’espai públic i la vida local com si encara estiguérem al 1949. Ja m’enteneu.
Un dia en què ell va predicar no sé què del sacrifici i del matrimoni em vaig decidir a respondre-li. Els capellans, que parlen de sants i de palomes prenyadores si volen, però la sexoafectivitat, el model reproductiu i el format en què ens organitzem socialment són temes en els quals ja no hi tenen res a dir. Supose que es va picar força amb el meu comentari i que per això se li’n va anar la flapa d’una forma tan barroera. A través d’un story al seu intagram personal em va dir mal follada, loca del coño i un fum d’improperis en castellano lengua universal que va fer que els dos ixquérem a la tele. “Llucena, pueblo de contrastes”, podria haver sigut el titular del lamentable espectacle.
Arran de l’episodi, i segur que per inqüestionable casualitat, a mi m’ha tocat empassar-me un seguit de pràctiques d’assetjament a diversos nivells per part de sectors que orbiten pròxims a Vox i a l’Opus. L’ara eurodiputat Alvise em va assenyalar al seu canal de Telegram dient que jo em dedicava a la prostitució de luxe i que prompte filtraria un vídeo eròtic meu. Com bé podreu intuir, se’m van omplir els diferents perfils de xarxes amb comentaris de nazis puters que m’insultaven i que em demanaven tarifes, tot a la vegada. En assessorar-me legalment, el meu advocat em va confirmar que Alvise, en aquella etapa d’agitador, funcionava com un franctirador a sou. Algú li havia fet una comanda, havia pagat el preu exigit i ell va complir disparant-me sense ni tan sols saber qui soc jo.
Amb Casada i callada en el mercat, tornava a patir una dinàmica similar. En aquest cas, l’assenyalament va vindre arran d’una dedicatòria DE BROMA que li vaig fer al meu amic Pere, al qual li vaig signar el llibre escrivint “visca el País Valencià i l'ETA”. Com que hi ha una delegació d’investigadors supersecrets i indesxifrables que es passen la vida controlant totes les meues publicacions, la dedicatòria DE BROMA va acabar en mans de Javier Negre. La meua sorpresa en aquest cas va ser que a la festa de la morralla periodística van acudir de seguida els companys de la Cadena SER de Castelló, que van donar la notícia en tots els butlletins informatius d’aquell dia: “La periodista valenciana Emma Zafón ha dedicado su último libro con un viva ETA...”. Tal qual vos ho estic explicant.
A partir d’això em van rebentar una presentació del llibre al poble del costat, l’Alcora, i van assetjar les integrants de l’entitat que m’havia convidat, Dones Progressistes. La classe de gent que destaca per tindre més escopetes que neurones es va mobilitzar i va fer molt de soroll per a que al poble no es fera un acte amb una escriptora proetarra. El tema va arribar a un plenari de la Diputació de Castelló en el qual la presidenta, Marta Barrachina (PP), va insistir d’una manera incommensurablement ridícula a l’alcalde de l’Alcora, Samuel Falomir (PSPV), que li jurara i li perjurara que ell no manté cap tipus d’afinitat amb ETA. És possible que ara penseu amb molt d’encert que els de la Generalitat que no saben prémer un botó per enviar una alerta a la ciutadania encara són els llestos del partit.
Durant l’últim any, i això m’ho han explicat els col·lectius organitzadors de les meues presentacions, s’han rebut trucades als espais on jo anava a presentar el llibre per a explicar als responsables que l’autora convidada és proetarra. Fins al límit que en dos ocasions em vaig vore obligada a fer la xerrada amb la presència de la policia municipal per si de cas l’acte es complicava.
Ara, més d’un any després de l’inici d’aquesta bogeria, em reconec profundament exhausta d’haver de combatre quasi per maledicció amb gent tan xicoteta, tan insignificant i tan estúpida. Així que he decidit abandonar l’escenari de lluita contra el capellà i la seua guàrdia pretoriana i deslligar-me de les seues lògiques tarades. Ells, si volen, poden continuar pegant puntades enlaire però a mi ja no em trobaran mai més. La meua energia ha d’adreçar-se cap a la gent que veritablement la mereix. Mons pares, els meus amics, un desconegut que va vindre a fer-me suport a la presentació clandestina que vam celebrar a Costur. És curiós com un fil argumental que va començar amb una acusació de mal follada acaba en aquest moment amb un idil·li intracomarcal de sexe altament satisfactori.
*Abans de l’estiu vaig trucar a companys de la Cadena SER de Castelló per a explicar-los que m’havien cancel·lat i que havia patit greus episodis d’assetjament i d’ansietat, en part, per culpa d’ells. Els vaig demanar si podien suprimir la notícia on m’assenyalen com a proetarra. No ho han fet i pel que sembla no tenen intenció de fer-ho.
**El director de la Cadena SER de Castelló és el periodista Jaume Maicas.
***Al meu avi el vam enterrar el dimarts 12 de novembre. Quan el vestien van descobrir que guardava un grapat de cigarros de picadura a la butxaca de la jaqueta que utilitzava a diari. Els vam posar a dins del taüt, perquè se’ls puga fumar quan li abellisca.
"Beneïda sou vós" és una secció en què Emma Zafón parla sobre feminismes, masculinitats i models relacionals.
