Al llarg dels anys he mantingut diverses relacions estables amb homes amb els quals ens vam estimar un temps i després ens vam deixar d’estimar. A grans trets, el que podria dir de tots ells és que eren bastant o molt diferents entre si. He eixit amb homes de poble, amb homes de ciutat, amb homes amb estudis superiors, amb homes sense estudis superiors. Amb homes més sensibles, amb homes menys sensibles, amb homes que tenien una Barbour a l’armari, amb homes que tenien una gorra de la Caixa Rural a l’armari. Ja m’enteneu.
Malgrat les diferències socioeconòmiques o culturals, sempre m’havia resultat curiós que totes les meues parelles masculines coincidiren en un fet molt concret. Enganxaven el son només acomodar-se al llit i gaudien de l’envejable capacitat de dormir amb molta placidesa durant tota la nit. Amb el primer nóvio vaig pensar: carai, quina sort que té aquest. Amb el segon vaig pensar: ah, mira, un altre nóvio que també s'adorm de seguida. Del tercer en avant ja pensava: quina cosa més curiosa, que tots els meus senyors dormen tan bé. El cas més escandalós va ser quan em vaig embolicar amb un periodista que cobreix conflictes bèl·lics i que un dia em va dir: jo puc estar allotjant-me a una ciutat en ple bombardeig i si m’adorc no m’assabente de res fins a l’endemà.
Com que mai tinc clar si algunes de les calamitats que em passen són pel gènere o per la mala sort, això de l’excel·lent qualitat del son entre els meus estimats ho havia atribuït a l’atzar. Per algun motiu, a mi, que em costa tantíssim dormir i que poques vegades ho faig d’una tirada, la providència m’havia creuat amb un extens mostrari d’homes que eren just el contrari. En silenci, jo envejava tots els meus nóvios pel do que havien rebut de la naturalesa i em limitava a donar voltes mentre ells bufaven com a bebès a escassos centímetres del meu cos. I no em qüestionava res al respecte. La cosa anava així i, mira, què hi farem.
Fins que un dia se’m va ocórrer verbalitzar aquesta situació davant d’una amiga. Xica, li vaig dir, jo no sé què passe que tots els tios que conec dormen tan bé i jo dorc tan malament. I llavors la meua amiga em va dir que a ella li passava el mateix. Es gitava i sempre trigava molt més temps que la seua parella a agafar el son. Veges! Quina coincidència. A mesura que parlava amb més i més amigues anaven sorgint més i més coincidències. Exceptuant algun cas puntual, totes les dones del meu entorn reconeixien no dormir tan bé com les seues parelles homes. De sobte, i com passa tantes vegades en aquest sistema patriarcal, la suma de coincidències començava a dibuixar una estadística.
Fa uns dies, el portal web de RAC1 es feia ressò d’un estudi publicat a un mitjà científic en el qual s’afirma que, efectivament, les dones dormim pitjor que els homes. L’abstract de la publicació es pot llegir a la National Library of Medicine dels Estats Units i bàsicament el que diu és que les diferències per sexe en el son comencen a una edat molt primerenca i que els cicles hormonals de les dones (menstruació, embaràs i menopausa) agreugen la tendència i incrementen comparativament els casos d’insomni. L’estudi també assenyala com a factor causant el pronunciat desequilibri de rols i de responsabilitats que persisteix entre els dos gèneres.
Així que no és només que vivim esgotades perquè se’ns obliga a esforçar-nos més en l’àmbit professional i a capitalitzar la majoria de les tasques en l’àmbit privat, és que a sobre hi ha condicionants físics i psíquics que ens dificulten el descans. El pitjor de tot és que aquests malestars els anem descobrint ara i en comptagotes perquè a les dones ni se’ns havia estudiat ni se’ns estudia en profunditat. Hem estat sempre reduïdes a l’etiqueta de boges i de neguitoses perquè moltes arestes relacionades amb la nostra salut segueixen sent una incògnita i les patim sense saber què estem patint.
A tot arreu molesta molt que expressem el desassossec i que ens desboquem quan ja no podem més. La societat ens demana que continuem somrient, que tirem endavant en silenci i que masteguem la ràbia sense gaires escarafalls. Quan a poc a poc observes la panoràmica de tots els abusos que confrontes a diari, al final només penses una cosa. I eixa cosa és que els homes d’aquest món són molt afortunats perquè les dones encara no ens hem decidit a eixir de casa cada dia amb una escopeta penjada del muscle.
"Beneïda sou vós" és una secció en què Emma Zafón parla sobre feminismes, masculinitats i models relacionals.
