Faig com si t’estiguera escoltant amb interès. Veig com mous els llavis en articular cada paraula i sent que de tant en tant deixes anar una lluita compartida, una transversalitat, un espai segur. Eres com un cuiner que prepara el sofregit de la paella, ara aboques la pebrera, ara la bajoca i ara el bajocó, i ho remenes tot amb suposada expertesa. Temps enrere vas decidir aprofitar el xup xup roent per a batre quatre ingredients i això t’ha permès seguir apuntant amb la cigala a qualsevol oient amb dos mamelles i tres forats. Confies que totes t’aplaudirem i menjarem gustoses del teu plat. I et creus llest i penses que et funciona i que et funcionarà sempre. Però t’equivoques. L’únic que volem fer amb el teu àpat de merda és llençar-te’l al cap i després pegar-te una pallissa i després arrencar-te els ulls i pixar-nos als foradets.
L’odi cap a l’aliat i el deconstruït ha estat un secret a veus entre moltes feministes que hem vist aquesta escenificació com una farsa per a seguir mullant el xurro. A poc a poc, les evidències han deixat al descobert la nombrosa banda d’estafadors que porta anys instrumentalitzant el feminisme per a enrocar-se encara més en els seus privilegis. Si atenem l’esfera pública, cap senyor s’ha apartat del mig quan ha vist que impedia el pas d’una companya. Cap senyor ha callat mai la seua immensa i sorollosa bocota. Cap senyor ha deixat d’encobrir un amic condemnat per una agressió sexual. Portes endins i portes enfora, els homes continuen sent un malson en tots els àmbits en els quals són presents. Interrompen, t’expliquen, es pengen medalles constantment. Són insuportables.
Em fa gràcia perquè en els últims anys alguns d’ells han fet cursos de deconstrucció i noves masculinitats. Hahahaha. Cursos. Es veu que necessiten que una professora els explique que les dones no som carn, ni som el públic dels seus monòlegs, ni som les seves serventes. Me’ls imagine agafant apunts amb una llibreteta i un bolígraf: “Si la mama –llavors ratllen la paraula mama i sobreescriuen nóvia– si la nóvia diu que la nevera està buida és perquè s’ha d’anar a la botiga i comprar menjar per a omplir-la”. ¿I quin menjar comprarem?, els pregunta la professora. I els tres més llestos de la classe –els que han escrit nóvia a la primera– alcen els braços per a demostrar que saben que a partir dels trenta anys ja ningú menja com Mackaulay Culkin a Sol a casa.
Soc conscient que la magnitud de la tragèdia ens empeny a buscar solucions que resulten més satisfactòries que les que s’han adoptat fins ara. Personalment se m’ocorre que podríem vetar l’accés dels homes a qualsevol publicació de Tigre de paper (amb tota l’estima i el respecte cap a l’editorial) i estalviar-nos aquest blablabla de paraules artificioses que no entenen ni ells. De fet, seria més efectiu si de primera hora del matí fins a última hora de la nit els fotem a tots un calcetí a la boca i un tros de cinta adhesiva perquè directament no puguen parlar en tot el dia. Això últim no digueu que ho he dit jo, perquè recentment he tingut alguns problemetes en ser vinculada amb una coneguda organització terrorista. De cara a la galeria em convé predicar la pau i l’amor.
La sensació que m’acompanya és que els senyors s’han apuntat al feminisme perquè és una lluita que casualment queia del seu bàndol de la trinxera. Sent d’esquerres, ha tocat fer vore que la desigualtat que patim les dones els importa de veritat i que, per sobre de tot, hi tenen moltíssim a dir. A aquestes alçades ja podem afirmar que la gran majoria no ha entès –o no ha volgut entendre– absolutament res. No em crec que siga tan difícil aprendre a saber quan sobres, quan has de callar i quina és la faena que et toca fer a tu. Així que molt de feminisme i molt d’emoji cor lila però tots els homes segueixen lluint figura i trajectòria damunt dels seus pedestals. I a nosaltres no ens queda altra alternativa que fer-los baixar a la força.
"Beneïda sou vós" és una secció en què Emma Zafón parla sobre feminismes, masculinitats i models relacionals.
