Pànic i neguit i un úter assecant-se

No sé per què no tinc del tot clar si vull ser mare i no sé per què no tinc del tot clar que no vull ser mare

Foto: Engin Akyurt
Foto: Engin Akyurt

A hora horada vaig arribar a vore Austràlia a l'Espai Texas. Breument, i per a qui no l’hage vista, l’obra narra les peripècies de tres germanes que es reuneixen perquè una li demana un òvul a l’altra i hi ha la tercera que s’apunta a l’aventura. La història avança amb el procés lligat a l’anhelat embaràs i s’expandeix punyent, com un airbag que et fa plof en tota la cara, de la mà de moltes reflexions entorn a la maternitat. Austràlia em va agradar molt, moltíssim. Els diàlegs ens expliquen a nosaltres mateixes i miren d’aprofundir en els daltabaixos que travessem amb la decisió de tindre fills o no. Possiblement per això la vaig gaudir entre llàgrimes, atès que fa anys que arrossegue les agrors d’una, per ara, no-maternitat.

No sé per què em costa tant prendre aquesta decisió. No sé per què no tinc del tot clar si vull ser mare i no sé per què no tinc del tot clar que no vull ser mare. No ho sé. És la primera vegada a la meua vida que no sé què és el que vull jo. Jo. No la societat, no el meu entorn, no els meus pares que només em tenen a mi per a ser avis. Jo. Tic-tac, el rondineig d’un úter assecant-se. ¿Què és el que vols, Emma? Se t’acaba el temps per a decidir-te.

De vegades, el pànic i el neguit se’m mengen. M'entren per la boca i fan camí vísceres avall, fan nyam-nyam amb el meu cos i em deixen amb la pell enganxada a l’esquelet. ¿I si soc mare i em quede sense forces per a fer front a tot? ¿I si em convertisc en una d’aquestes dones de la meua generació que sobreviuen destrossades i medicades? Però. ¿I si no soc mare i dins d’uns anys no tinc una ànima i el que tinc és un cràter, un forat de pena que m’acompanyarà fins que em more? I si. I si. I si. Desenes, centenars d’interrogants que em colpegen cada vegada que soc conscient que en dos anys en tindré quaranta.

De ser mare sola m’aterra el fet de ser mare sola. D’haver-ho de fer tot jo, sense treva, un dia i un altre. M’imagine submergint-me en una línia temporal de treball i criança que a poc a poc m’anirà deixant sense aire. M’ofegaré i em perdré a mi mateixa de vista. I quan me n’hauré adonat seré una dècada més vella i ja no recordaré ni qui era jo ni què m’agradava fer abans de convertir-me en una dona reproductora.

De ser mare acompanyada m’aterra el fet de ser mare acompanyada. De comprovar, com els ha passat a tantes, que el bon nóvio no és necessàriament un bon pare. I encara que siga un bon pare és difícil que entre uns i altres no em convertisquen a mi en el puntal de tota la unitat. Sempre seré la que ha estat criada per a criar. I per a portar una casa i carregar feixos i feixos de responsabilitats. I hi ha una cosa que sense haver sigut mare sé que no podré suportar: les meues renúncies no seran com les d’ell. Les meues seran més i més grosses i les d’ell seran menys i menys grosses. I llavors l’odiaré. Odiaré el pare de la criatura. I qui sap si acabaré odiant també la criatura, el fet causant dels meus mals.

Sempre pense en una cosa que va dir l’Andrea Gumes: “¿Saps el que m’agradaria ser? A mi m’agradaria ser pare”. Ser qui menys renuncia i gaudir de la criança des del rol del suport tècnic. El subaltern de la casa, una figura que si no hi és tampoc passa res gros. Em fa la sensació que els homes, quan són pares, es llencen a una piscina plena mentre que nosaltres, quan som mares, ens llencem a una piscina buida. A ells encara se’ls permet l’error, l’absència i la incompetència perquè som les dones les encarregades d’apuntalar la xarxa de seguretat i d’infal·libilitat de cada nucli reproductiu.

Crec que a nivell generacional hem comès l’error de parir i criar com si haguérem superat ja les mancances heretades i presents d’aquest sistema patriarcal. Totes som conscients de la realitat però, almenys fins ara, els desitjos de tindre fills han estat més forts que les milers de banderes roges aixecades en mig de la llevantada. A la vegada que els dubtes i les pors em martiritzen de dalt a baix, no pare de vore com els ventres embarassats proliferen al meu entorn. I em parlen. Els ventres embarassats em parlen. Em diuen que vaig tard. Em diuen que em penediré de no ser jo també un ventre embarassat. I una i altra vegada la pressió de tothom i de mi mateixa em situa a la casella d’eixida: ¿com puc saber si realment vull ser mare?

"Beneïda sou vós" és una secció en què Emma Zafón parla sobre feminismes, masculinitats i models relacionals.

Data de publicació: 06 de febrer de 2025
Última modificació: 09 de febrer de 2025
Subscriu-te al nostre butlletí
Subscriu-te al butlletí de Catorze i estigues al dia de les últimes novetats
Subscriu-t’hi
Subscriu-t’hi
Dona suport a Catorze
Catorze és una plataforma de creació i difusió cultural, en positiu i en català. Si t'agrada el que fem, ajuda'ns a continuar.
Dona suport a Catorze