La realitat a xicoteta escala que caracteritza el medi rural permet observar certs comportaments que a la ciutat es manifesten de manera més diluïda o fins i tot inapreciable per al conjunt de la població. Després de molts anys de viure ací i allà, he comprovat que un tret diferencial entre ambdós entorns és que a les grans ciutats com Barcelona es percep el catolicisme com una qüestió sectorial, minoritària i superada, mentre que a la majoria de pobles l’Església segueix mantenint una influència considerable a totes les esferes de la vida pública i privada.
Les poques vegades que he anat a missa en els últims anys he arribat a dos conclusions que expliquen part dels mals que vivim com a societat. La primera és que el target de qualsevol celebració eclesiàstica és eminentment femení. Les misses de diumenge, les de morts, les de diari... El gruix del públic assistent són dones d’una determinada franja d’edat que, amb tota probabilitat, basen les seues eixides de casa i el seu temps d’oci en l’anada i tornada de la missa.
La segona conclusió és que l’Església catòlica ha estat capaç de rendibilitzar el discurs d’acord amb cada necessitat puntual de narcotització de la societat. Tradicionalment, les lectures i els sermons que els retors han fet de la Bíblia han servit per a adormir una població analfabeta, empobrida i explotada. A partir del tardofranquisme, i amb el progressiu transvasament d’homes de la missa cap al bar, l’adoctrinament religiós s’ha centrat a conservar l’obediència de les diferents generacions de dones que encara són catòliques practicants.
El que les assistents a missa escolten dia rere dia és un discurs que diu que han de sotmetre’s al patiment i a la penitència si volen ser considerades com a dones correctes i si volen aspirar a entrar en un lloc anomenat paradís. En aquest sistema patriarcal i potenciat pel franquisme sociològic, la traducció del missatge de les misses catòliques vindria a ser que les dones estem obligades a ser submises i a patir sense opció a rèplica.
En conseqüència, l’opi que es destil·la des del púlpit aconsegueix diverses fites que s’entrellacen entre elles. D’una banda, s’assegura l’educació femenina en l’extrema obediència i es garanteix la pau social i la pervivència de l’entramat socioeconòmic. Resulta indiferent el que siga que visquen les creients a dins de casa: infidelitats, vexacions, pallisses... El poder, la coacció i l’omnipresència de l’Església catòlica han fet que totes les víctimes d’inferns domèstics pensen que han de posar l’altra galta i complir amb els mandats familiars.
D’una altra banda, i atenent al paper de mare de la majoria de dones, la religió ha nodrit el sistema d’una extensa infanteria de cuidadores que han actuat com a corretja de transmissió dels valors nacionalcatòlics des de la dictadura. Les mares i les àvies abnegades han estat les encarregades d’encomanar els valors del silenci, l’obediència i la servitud a moltes filles que a dia d’avui cuiden gratuïtament de la mà d’obra del present, que són els marits, i també de la mà d’obra del futur, els fills.
La presència d’aquest verí discursiu afecta pràcticament totes les esferes de la vida de gran part de la població i cristal·litza en un viver de frustracions femenines. Les creients i practicants del catolicisme s’aferren a la captivitat que els imposa la institució i, a més a més, segueixen penalitzant el seu propi desig sexual en ple segle XXI. La carn és pecat, la diversió és pecat i la llibertat és pecat: el més entretingut de la vida resta prohibit sota amenaça de passar l’eternitat en un infern que jo m’atreviria a dir que no existeix.
Tant de bo això arribe a la seua fi. Tant de bo un exèrcit de dones desertant de la litúrgia opressora i llançant els seus marits pel balcó. Un horitzó de senyores alliberades que s’atreviren a canviar el tedi dels sermons pel gaudi del putiferi. Per a això, necessitarem que el feminisme de tot arreu, el dels pobles però també el dels ambients liberals de les ciutats, tinga ben present que l’enemic amb seu al Vaticà continua més vigent que mai.
"Beneïda sou vós" és una secció en què Emma Zafón parla sobre feminismes, masculinitats i models relacionals.
