Els mobles de ca la mare eren plens de corcs. No ens n’havíem adonat, ens ho va fer veure el Mohammed: Todo mucha carcoma, va dir, així, com si els corcs també li haguessin rosegat els verbs, els articles, les complicacions. Per demostrar-ho sacsejava amb entusiasme una taula d’estil anglès. En queia un polsim com de farina de galeta. Hi vaig veure una metàfora. Bestioles que es mengen la vida dels altres.
Vaig pensar en la mare, en el disgust que hauria tingut de saber-ho. Sempre ens va dir, i no feia broma: El dia que em mori val més que visqueu en un castell. És a dir, ens caldria un lloc enorme per encabir tot aquell mobiliari que ella havia ajuntat al llarg d’una vida i tres o quatre mudances. Cada cop que jo anava a Ikea, la mateixa cançó: No compris res, pensa en tot el que hauràs d’encabir.
Hi pensava. I tant que ho feia. Em venien malsons. El que té tant valor per a una generació, per a la següent és una nosa, una andròmina que no vols veure ni en pintura. Massa fosc, massa gran, massa vell, massa passat de moda, massa tot. Els mobles d’abans no caben en els pisos d’ara. La vida dels pares no encaixa en la nostra. El llit que era una meravella ara no el vol ningú. Ni el matalàs, per nou que sigui, quina angúnia. Ho direu a qui el vingui a buscar que aquí hi va morir... calla, calla, no direm res, no fos cas que no el vulgui. No fos cas que fes com nosaltres.
El meu germà i jo voltàvem pel pis examinant aquells companys de vida: balancins, butaques, calaixeres, estores, quadres (uix, els bodegons; uix, les marines...), miralls, tauletes per al telèfon, un cosidor... Cap dels dos no volia res de tot allò però no gosàvem dir-ho. Sort de Wallapop i de les persones que tot fugint del minimalisme suec estan disposades a comprar qualsevol cosa que faci tuf de vell. Barata, això sí. A preu de corc.
Hi va haver una excepció. Un buró petit, de fusta fosca i formes molt austeres. Va ser dels darrers a arribar. La mare hi tenia els seus dietaris. En un calaix, les esqueles de tots els morts de la família. Era bonic. O potser ens agradava perquè la mare se l’estimava, qui sap. De cop, tots dos —el germà gran i jo— el volíem. Tot el pis —tota la vida— es resumia en aquell buró. El que en quedava. Com ho fem, va preguntar el meu germà.
Llavors va arribar el Mohammed, va fitar el buró, va fer que no amb el cap. Carcoma también, va sentenciar, amb aquell minimalisme tan seu. Va sacsejar el moble. En va caure el polsim torrat.
Ho vam entendre de seguida. Persistents, invisibles, imparables. Tot el que ens quedava eren els corcs.
"Buidar la casa" és una secció de Care Santos en què narra pas a pas, objecte a objecte, l'experiència de buidar la casa dels pares.
