A casa la mare hi havia un munt d’armaris. D’obra i enormes, com ja no se’n fan. Un tiet fuster els havia vestit amb calaixos i lleixes. Durant els anys familiars van ser útils, necessaris. Després, a mesura que els habitants del pis vam anar marxant, la mare va reorganitzar-los. Els va omplir tots. A cada armari un món.
Vaig començar pels de la seva habitació. Del vestuari del pare només en quedaven les corbates i els mitjons, i això em va sorprendre i em va alleujar. La roba dels morts fa mal. Tothom s’hauria de morir amb tot el seu vestuari.
La mare tenia un estil elegant i era molt airosa. El seu armari era ple de vestits de jaqueta, sabates tancades de saló i bruses de marca. Els guants, sempre de pell. Les faldilles, per sota els genolls. Hi havia peces que, senzillament, es negava a posar-se. Mai va tenir unes plantofes, per exemple. Ni cap samarreta. No volia anoracs, ni cremalleres. Ni sabates sense taló. Tot el seu vestuari era de colors neutres. El negre, omnipresent. A l’estiu, s’animava una mica però no gaire: verd festuc, blau marí, algun estampat discret...
Mentre ficava la roba en bosses pensava en els voluntaris de Càritas que la classificarien, en les dones que la rebrien. Potser aquelles dones no trobarien l'ocasió de lluir les peces com la mare hauria volgut. Potser desaparellarien els conjunts i es posarien només la faldilla dels vestits de jaqueta. Potser l’esperit de la mare se’ls apareixeria a les nits per esbroncar-les. Per a la mare, desaparellar un vestit de jaqueta era un acte de deixadesa horrorós.
L’armari de la saleta va ser l’últim. Hi vaig arribar cansada. Feia almenys dues dècades que no s’obria. Una butaca en barrava l’accés. No esperava trobar-lo ple de fantasmes delerosos de sortir a voltar.
Hi havia mitja dotzena de vestits de nit. Llargs, de colors sorprenents —fins i tot un de verd maragda!—, de robes fines i bones, amb estampats geomètrics i psicodèlics molt dels anys setanta. Feien una parella perfecta amb els esmòquings del pare, negres, seriosos, una mica arnats. En un dels penjadors hi havia un llacet pansit. Més enllà, capes de vellut, xals de seda, colls de pell. I sabates perfectament conjuntades amb bosses de mà molt passades de moda. Semblava el vestuari d’una obra de Noel Coward. Tot plegat era l’atrezzo d’una època molt concreta, els anys que al pare li anaven molt i molt bé les coses i ell i la mare feien molta vida social. Una època en què aquells vestits no semblaven disfresses.
I tot d’una, una escena. La saleta encara és la meva habitació. Jo no he fet ni deu anys i soc al llit, a punt de dormir. La mare entra a fer-me un petó. Du aquell vestit verd, una capa de vellut, talons. Fa olor d’Eau de Rochas. La segueix el pare, elegant, amb l’abric sobre l’espatlles, fumant. L’un darrera l’altre em fan un petó i em desitgen bona nit. Surten i apaguen el llum. Escolto els talons de la mare com s’allunyen pel passadís, la sento donar les darreres instruccions. Després, la porta. Mutis. I fosc.
No va quedar-me cap altre remei que regalar tot allò a un grup de teatre. No sé si els interessa Noel Coward, però em penso que van estar contents.
"Buidar la casa" és una secció de Care Santos en què narra pas a pas, objecte a objecte, l'experiència de buidar la casa dels pares.
