És un pessebre de mínims, seriós, gens infantil. De fang pintat, figures de vint centímetres, l’obra d’un artesà fi de finals dels anys seixanta que no hi va deixar la seva signatura. Els pares el van comprar a la Fira de Santa Llúcia de Barcelona. Com tantes coses de la casa on vaig néixer, el pessebre va arribar abans que jo.
Me’n queden quatre peces: la marededéu abraçada al jaç del seu fill, que té llençols blaus i potes de fusta (de fang que imita fusta). Sant Josep du túnica de color malva i un mantell pelut i torrat. Vincla el cos i es vincla el bastó on es recolza. Algú que en sabés lloaria el moviment d’aquestes dues escultures en miniatura, el seu parentiu amb antigues obres gregues. El bou i la mula són com toca: jauen a terra amb posat seriós de bèsties domèstiques, necessàries, cadascuna d’un costat. Han arribat a mi intactes, sense cap orella ni cap banya trencada, un miracle. El nen Jesús, en canvi, és adoptat. L’original, remenut, la peça més feble del conjunt, es va perdre fa anys. Recordo el primer Nadal que no va aparèixer dins la caixa on la mare desava les figures, embolicades amb encenalls de fusta. Un senyor disgust. Vam haver d’anar a comprar un nen Jesús d’urgència. Perquè en un pessebre tothom és prescindible menys el nen. Deu ser una llauna, ara que ho penso, ser el nen Jesús del pessebre.
Tampoc hi és l’àngel. És un cas ben trist, perquè ni tan sols sé des de quan falta, ni què li va passar. Recordo que era un àngel comú, de tropa. Portava un vestit rosa i volava de costat, amb les ales mig desplegades. Mai no sabíem on posar-lo perquè dret no s’aguantava i penjar-lo ens feia mandra. El deixàvem sol dins la capsa, a l’altell de l’armari. Si fos ell, jo també hauria tocat el dos.
La mare feia el pessebre sobre una base de vellut fosc en forma de rectangle i el posava en un costat del bufet del menjador. Cap element afegit: mare, pare, nen (l’original), bou, mula i, molt de tant en tant, l’àngel. Al costat del pessebre, les safates dels torrons, les neules i els massapans i la panera de les nous i les figues seques. L’aixovar de cada Nadal, que tampoc s’entenia sense les estovalles brodades de fil —que boniques, que difícils de planxar— ni la vaixella, la cristalleria i els coberts bons.
Estimo els rituals. Cada any repeteixo aquella posada en escena del Nadal amb els pares, quan nosaltres també hi érem tots i el nen Jesús del pessebre era l’original. Les receptes, com els plats i les estovalles, són de la mare. L’escudella, els canelons, la sarsuela de peix... Hi ha una herència en els sabors, en els gestos. El pessebre, que ara faig entre llibres perquè a casa no tenim bufet, ha sobreviscut a pèrdues i mudances. L’àngel no és res comparat amb els qui hem perdut, però no sé com hem arribar fins aquí amb les banyes i les orelles més o menys intactes, i això, t’ho miris com t’ho miris, és un miracle que fa de bon celebrar.
"Buidar la casa" és una secció de Care Santos en què narra pas a pas, objecte a objecte, l'experiència de buidar la casa dels pares.
