M’agraden les fotos familiars d’àpats i celebracions. Sobretot si són a casa. Sobretaules congelades per sempre en unes imatges on els avis, els tiets i els amics de tota la vida comparteixen protagonisme amb el parament de la llar. Al mig de la taula sempre hi ha un parell d’ampolles de cava —llavors eren de xampany—, un o dos sifons i un vinet inefable. Algú bufa les espelmes d’un pastís —normalment una sara— o ho acaba de fer i somriu per a la foto. Hi ha sopars d’amics on els convidats semblen força trompes. A totes les fotos hi ha plats buits i algú que no arriba a temps de posar-se bé i surt mastegant o eixugant-se els llavis amb el tovalló.
M’agrada, tant com mirar els gestos i les fesomies, estudiar les vaixelles, les copes, les estovalles, els quadres que pengen de les parets i els mobles de ca la iaia que ningú no sap on van anar a parar. M’emociona adonar-me que la senyora nua de la pintura a l’oli que fa bonic en una paret és la mateixa que jo he fet emmarcar de nou fa pocs dies i que ara vigila les nostres vides tal com va vigilar les dels avantpassats. M’agrada parar la taula de les ocasions especials amb aquests plats que s’han de rentar a mà i on han dinat i sopat tanta gent estimada. D’alguna manera, és com si en parar taula convidés tots els parents a comparèixer, a celebrar la vida des de la mort. La història inquietant de les coses, que em parla.
A casa la mare hi havia més plats que en una botiga de terrisses. Vaixelles per acontentar moltes més netes i nores de les que va tenir. De diversos estils i procedències. Alguna d’horrorosa que no va voler ningú. I un parell d’aquelles que no poden anar al rentaplats i que donen tanta feina. I no parlem de bols. Dels nostres pares i mares heretem molt més que la forma de la cara o la textura dels cabells. Jo he heretat de la mare una mena de compulsió desaforada per comprar bols. Bols de totes mides i de tots colors. Parelles de bols. Jocs de bols. Per a amanida, per a gaspatxo, per a llenties —amb la paraula «llenties» escrita amb lletra lligada—, bols xinesos, magrebins, de Talavera de la Reina, de Breda, de La Bisbal, de tot arreu on van aturar-se. Bols de fang pintats a mà o d’Ikea model Kejserlig. Tinc més bols que un basar. I ara en tinc el doble que abans, perquè hi he afegit tots els de la mare. Espero el moment que els fills marxin de casa per regalar-los tres dotzenes de bols a cadascun. Això suposant que amb els anys no em torni com la mare i m’agafi per acumular-los sense sentit (no ho faig, ja?).
Per acabar de comportar-me com la mare, en aquesta i en tantes altres coses, només em falta un detall: negar-me a regalar res cada cop que algú em demani ni que sigui un plat, un gerro o un pelapatates, i contestar, carregada de raons:
—Quan em mori, aquí us ho trobareu.
Talment.
"Buidar la casa" és una secció de Care Santos en què narra pas a pas, objecte a objecte, l'experiència de buidar la casa dels pares.
