De nena tenia por de la finestra de la meva cambra. Hi veia clarament la cara d’un monstre. La maneta n’era el nas; la persiana, les parpelles; les cortines, un pentinat de cabells estirats amb serrell i tot. El monstre em mirava i no em deixava dormir. Nit rere nit.
Quan el pis de la mare era la casa d’una família de cinc persones amb gos, i quan aquella cambra era la meva habitació, hi havia més monstres que em feien por. El pitjor de tots era l’aparell de raigs ix que vivia presoner en un recambró esquifit al costat del despatx. Era una andròmina enorme, a la qual el meu pare s’hi havia d’acostar vestit amb un davantal de plom —perquè a més de lleig i gran era radioactiu, és a dir, perillós— i a les nits feia sorollets estranys que a mi em semblaven queixes i grunyits. L’aparell estava enfadat per la manera com l’obligàvem a viure.
També hi havia monstres al passadís, que respiraven fort, o que escampaven una ombra transparent i invisible que jo veia pertot. De molt petita, no gosava anar a beure aigua o al lavabo si era de nit. De més gran, arrossegava el matalàs pel passadís i m’instal·lava al costat del pare, sobre la moqueta, en l’únic espai lliure de la seva habitació. Els roncs del pare mantenien a ratlla tot aquell bestiari paorós. Era l’únic lloc on aconseguia dormir tranquil·la.
Vaig ser només un parèntesi breu en la història de la meva habitació de nena. Abans que jo naixés havia estat una saleta. Quan un dels meus germans va marxar de casa, la mare va refer-ho tot i la saleta va retornar. En aquella saleta, que conservava unes quantes constel·lacions fosforescents al sostre i a l’altell de l’armari tots els meus llibres de text —del parvulari a COU— la mare hi veia la tele, hi dinava o hi parlava per telèfon. De les tres activitats, la més important era l’última. La mare parlava per telèfon com si fos una activitat professional.
El monstre estava tranquil el dia que, buidant la casa dels pares, em vaig enfilar en una escala i vaig despenjar la barra de les cortines. El serrell i els cabells. Vaig deixar la finestra nua: el nas, les parpelles. Ara era un monstre calb, mutilat. Un monstre d’ulls esbatanats, potser tan sorprès com jo d’allò que estava passant. De les meves pors de nena no en vaig trobar ni rastre. I això que les vaig buscar per tot el pis, durant dies. Les vaig esperar durant dies, enmig del silenci, la feinada, els ecos, la buidor. Però res. Potser les vaig llençar sense adonar-me’n. Potser ja no volien res de mi. Em va semblar que els monstres tampoc no se’n sabien avenir.
"Buidar la casa" és una secció de Care Santos en què narra pas a pas, objecte a objecte, l'experiència de buidar la casa dels pares.
