D’unes quantes setmanes ençà he començat a apuntar els meus somnis cada matí, en llevar-me. S’ha de fer de seguida o desapareixen. De vegades em meravello de les coses que recordo. Diàlegs, gestos, imatges, emocions. El més important són les emocions, o això diuen els entesos. Hi paro atenció, doncs. Vaig endreçant el meu subconscient nocturn. Jo que no soc capaç ni d’endreçar la meva taula.
M’he adonat que sovint somio cases. Molts pisos desconeguts, perquè en somnis es veu que busco pis i no l’acabo de trobar. M’enamoro de terrasses precioses sobre el mar o fujo de llocs foscos i laberíntics que no m’agraden gens. Per mandra, no en trec conclusions psicoanalítiques, de tot plegat.
També torno molt al pis on vaig viure de nena. El pis de la mare, que abans va ser dels pares i de tota la família, que jo mateixa vaig buidar i que ara ha esdevingut un escenari de la meva escriptura, en somnis és un lloc on tots els passats conviuen. De vegades el visito quan encara no he nascut i m’hi trobo la meva família, que no em coneix. D’altres ja he marxat i només hi vaig de visita, sempre amb ganes de fugir. Les sanefes del paper del passadís canvien cada cop que me les miro. Els mobles són els de sempre, però no sempre són al mateix lloc, perquè pertanyo a una estirp de dones que cada cop que s’avorrien començaven a moure els mobles. Entraves al menjador i tot era diferent, com en els somnis.
De vegades m’hi trobo un dinar amb convidats i molt enrenou. D’altres és de matinada i els fantasmes dormen. Sento els roncs del pare o la tele de la mare o els riures dels meus germans, que encara són petits (sempre van ser grans, perquè la petita era jo). Normalment, vaig a buscar-hi alguna cosa concreta. Unes tisores de paper, un tros de cordill, una manteguera de vidre. Sé de sobres on són totes aquestes coses, i moltes més. Les podria trobar amb els ulls tancats. I també puc fer un inventari minuciós del que hi havia a cada calaix de cada calaixera i a cada lleixa de cada armari, ben bé com si encara fos tot allà, on va ser sempre. Un físic quàntic em donaria la raó i em diria que encara hi és. Les lleixes plenes, els calaixos a vessar, tota la roba als armaris, a la nevera els potets de brou congelat... Per a la física quàntica tot hi és i no hi és al mateix temps, tots els plans temporals i espacials se superposen, res no desapareix, tot és en alguna banda (però sovint no en la mateixa on som nosaltres). Tots els papers d’empaperar, tots els mobles a tot arreu, tots els anys embolicats, els vius i els morts en convivència. I jo buscant unes tisores de paper, o un tros de cordill o una manteguera de vidre, molt segura que sé on són.
He rellegit això que acabo d’escriure i crec que m’ha sortit un text ben estrany. Jo, que mai vaig entendre ni les arrels quadrades, parlant de física quàntica. Volent que aquestes teories tan incomprensibles siguin certes només perquè el pis on vaig créixer no hagi deixat d’existir del tot, que sigui cert que hi puc tornar ni que sigui en somnis.
"Buidar la casa" és una secció de Care Santos en què narra pas a pas, objecte a objecte, l'experiència de buidar la casa dels pares.
