Fa uns quants mesos vaig visitar per primer cop una casa on el meu pare va viure de petit. El primer en què vaig fixar-me: les rajoles de terra, escrostonades, plenes d’esquerdes, tan desgastades pels anys que semblava mentida que encara resistissin. Formaven un dibuix geomètric senzill de quadrats grans i petits de tons torrats. El pare de nen, jugant. El pare descalç, notant la frescor del terra. La geometria d’un record que no li podia consultar.
Creixem quan deixem d’anar per terra. O quan comencem a interessar-nos pel que hi ha més amunt. El terra de la meva infantesa també era de colors torrats. Les rajoles del pis familiar tenien un dibuix que imitava un camí empedrat o potser la llera d’un riu. Sona bé, però no podia ser més lleig. Avui no el voldríem ni regalat. Cobria totes les habitacions, bany i cuina inclosos. Mai no va patir ni una esquerda, ni el desperfecte més petit que en justifiqués el canvi. En alguns llocs, per no veure’l, els pares el van tapar amb una estora o amb una moqueta peluda i també horrible.
Al final, a mesura que el pis s’anava buidant, el terra es va tornar l’únic protagonista. L’últim dia, el de les coses subtils, al lloc on vaig créixer només hi quedaven els ecos, la llum que entrava per les finestres, les siluetes dels mobles a les parets, les olors tossudes... i aquell dibuix lleig de les rajoles de sempre.
Algunes setmanes després de lliurar les claus vaig passar pel meu carrer i vaig quedar encantada davant d’un contenidor de runa ple fins dalt. Era com el resultat d’una explosió. Una de molt gran. Hi vaig reconèixer el camí empedrat i marró de les rajoles de casa, el groc de les parets del banys, els sòcols foscos com de terra volcànica, la maneta d’alguna porta...
El primer impuls va ser quedar-me’n algun bocí. ¿Un tros de cada? ¿Per posar-los on? Vaig començar la tria. Per poc m’omplo la bossa de pedres, però pesaven massa. Sort, perquè així em vaig convèncer que hi ha coses que no cal tenir. Coses que viuen molt més bé en la memòria. O en l’escriptura, que és memòria per compartir.
"Buidar la casa" és una secció de Care Santos en què narra pas a pas, objecte a objecte, l'experiència de buidar la casa dels pares.
