Foto: E. Giménez Caballero
Vaig agafar la Guerra Civil i vaig dir: això és que l’avi encara la duu a dins. Tenia una angina de pit que vaig sentir que la baba li deia molt enfadada un dia els guardes et trobaran mort si vas sol al bosc a tallar llenya i jo vaig pensar que el més gros que l’avi podia amagar i que fins i tot el pogués matar havia de ser per força alguna cosa de la guerra, ben premsada i ficada al cor.
L’avi va marxar el 38 amb disset anys i el seu pare –el meu besavi, Josep Serra Faura, guixaire– va patir tantíssim de veure anar-se’n de soldat a la brigada de transmissions el seu fill tan jove que ara en diríem que va agafar una depressió i llavors en van dir que es va anar fonent de pena.
Desfer una bufanda, que la treus de l’agulla de fer mitja i vas estirant la llana i es va desteixint fins a no quedar res fet i un fil molt llarg i ondulat d’esma que va de Terrassa a la serra de Pàndols.
La Guerra Civil era molt present a casa i jo la retenia amb tanta força per por que no se m’escapés que ara en pensar-hi em sembla que tot el dia en parlaven. Volia saber el que en quedés i se’n recordés per poder entendre exactament què li esclatava al pit a l’avi cada vegada que, de sobte, buscava seient on fos, mirava a terra i es treia una pastilleta de Cafinitrina de la butxaca de la camisa i se la posava sota la llengua. Un minut i jo no respirava. Avi. Amb les mans als genolls tombava el cap i ja somreia i feia com que no per dir que sí, que ja havia passat i que aquest cop tampoc es moria.
Era una mena de lloc, la guerra, que, tot i ser, en origen, només de l’avi, per capil·laritat ens va tenyir per sempre les vides als altres.
La guerra era dins de molts calaixos, en un document que hi deia 60 división, 84 brigada mixta de transmisiones i en una insígnia, una estrella vermella sobre una rodona negra amb una torre de transmissions daurada –i tot el que diré a partir d’ara és daurat– al mig que sembla un alfil escapçat i quatre llamps que surten dels costats de la torre, i a sota unes ales i a banda i banda, també de la torre, hi ha ratlla-punt [torre] punt-ratlla, de morse –si traiem la torre del mig, – · · – vol dir una ics–. Sortia, la guerra, en monòlegs de la baba mentre l’avi dormia a la butaca inclinable marró després de dinar, el dia que sort que va fer aixecar d’un parell de bufes aquell xicot que s’havia rendit a la neu i s’hi hauria mort i noms d’amics que se li van morir ofegats a l’Ebre perquè no sabien nedar i ell sí, que sempre havia jugat a waterpolo. La guerra eren noms de llocs: Setfonts, Villalba dels Arcs, la Sentiu, la Fatarella, Gandesa, Ascó.
A mi m’esqueixava l’ànima que l’avi, que era una bona persona, no hagués pogut fer res per quedar-se a Terrassa i evitar que el seu pare es fongués fins a morir-se. No quadrava amb la informació de la vida que jo tenia fins llavors, en què si et portes bé, tot va bé. Déu et castiga només si cal, i a l’avi, de què? Era, més que injust, il·lògic, mal calculat. Per això entenia que en qualsevol moment es pogués morir a qualsevol lloc, perquè si de sobte entenia la lògica que l’havia dut a matar el seu pare, el cor ben segur que li esclataria de debò.
Al final, l’avi es va morir lluny del bosc i per descomptat que va ser el cor la peça que va plegar abans que cap altra. I ara ve quan aparques els escrúpols racionals i l’avi i el seu pare es troben i es perdonen mútuament per haver-se espatllat els batecs i des de la comprensió absoluta de tot s’abracen i es claven cops d’home d’abans a l’esquena i passen junts per sempre tots els anys que es van trobar tant a faltar.
@esierraserra
"Capsetes" és una secció en què Esperança Sierra viatja pels records de la infantesa de l’autora als anys vuitanta, a Terrassa, on el privilegi i la desesperació per incomprensió es troben. L’autora, amb sensibilitat i un humor no sempre subtil, recorda els seus anys de nena fràgil i construeix una crònica personal d’una infantesa massa adulta.
