Tinc una amiga que un dia de fa anys em diu dinem. I dinem i em diu potser em caso. Ah, ostres. Potser? Sí, només potser, diu. Només si ell accepta a, b i c. Deunidó, nena, li vaig dir. Sí, mira, però és que si no, no em caso.
Fetes les postres de seguida vam marxar cadascuna per la seva banda perquè jo havia d’anar a treballar i ella a pujar a un tren. Va forteta, ¿t’imagines? ¿T’imagines que es pogués fer així? Que es pogués fer així i que sortís bé.
Jo em tinc per indomesticable, per això compenso amb una gran adaptabilitat dins la parella. Una compensació per la qual acabo pagant un preu desorbitat. Per compensar coses que em penso que són demanar massa, demano massa poc. O gens. O el contrari del que voldria. I arriba un punt que ja no sé si el que vull ho vull jo o ho vol l’altre o no ho vol ningú. I esclar, tard o d’hora la insubmissió surt a cremar contenidors. No falla. Perquè tant si m’agrada com si no, jo soc jo i l’essència sempre supura.
És per això que després de pensar-hi molt he compost la frase següent: Demano ser la protagonista.
No en el sentit convencional. No ocupar espais que no em pertoquen. Demano ser la protagonista de la meva experiència dins la relació. Sense por. Amb tota la meva envergadura. No quedar relegada a un paper secundari. No fer veure que no m’importa el que està passant fins a no recordar si mai m’havia importat i caure en l’avenc del sí a tot perquè vull estar amb tu. No. Després dels fills, si n’hi ha, demano ser el més important.
Tinc el Nobel de qui soc jo per demanar res. Amb quin dret goso imaginar la meva vida com jo la vull. Com m’atreveixo a posar condicions a la meva pròpia existència. Des de quan tinc opinió sobre la meva pròpia vida! Com si la meva vida fos cosa meva!
I m’autoimposo una dieta estricta de tolerància i bona cara, a poc a poc rebaixo el volum del que sento fins a deixar-ho en un xiuxiueig inaudible. Ja ni actriu secundària. Has de ser fàcil, em diu la veueta de la conveniència. Però molesta, embruta, corca, podreix, mata i es torna a podrir.
Perquè un dia qualsevol, a la cua del súper o conduint o fent sit-ups, el cos s’esmicola. Un pensament de color vibrant es cola per una escletxa i esberla la ficció. ¿Com? Però si havia decidit que això no m’importava! ¿Per què ara fa tant mal? ¿Per què ara i aquí? Doncs perquè no estàs sent la protagonista i estàs amuntegant merda.
I la merda, com l’energia, no desapareix; es transforma en merda podrida i fermenta i fa gasos pudents i et peta a la cara.
Perquè la putada no és que tot salti pels aires. La putada és ¿per què ha de saltar res? ¿Per què costa tant dir el que volem i com? Perquè fa por. Fa por perdre el que ens sembla que només ens mereixem si som fàcils, còmodes, portables. Escrit no sembla tan complicat, mira: “Vull això i ho vull així”.
És el que va fer la meva amiga. I m’ho va explicar mentre dinàvem, com si fos la cosa més normal del món. Ella volia a, b i c i ho va demanar punt per punt a qui volia ser el seu marit.
Hi penso tant! Hi penso cada vegada que deixo de ser una mica jo per no molestar.
Però ella ho va fer. I es va casar amb un check a la a, un a la b i un altre a la c, i el dia del casori estava tan brutalment guapa i la vaig piropejar tantes vegades i de tantes maneres que al final vaig parar perquè no vinguessin els Mossos. Diria que fins i tot la vaig tocar.
"Contenidor en flames" és una secció d'Esperança Sierra en què, amb una barreja d’humor picardiós i franquesa desfermada, examina les relacions humanes, l’amor i el desig des del punt de vista d'una dona de mitjana edat que es resisteix a caure en el costumisme tradicional.
