Yo no era heroica ni sencilla. Era una persona difícil. Un enigma emocional que Corey no tenía ganas de ponerse a resolver. Lo cual no estuvo mal, porque yo tampoco estaba dispuesta a que nadie me resolviera.
«Verity. La sombra de un engaño», Colleen Hoover
Un dels avantatges de mantenir amics de l’adolescència és que passen els anys i les barbaritats romanen. Cada vegada que tornem a parlar és entre alliberador i inquietant. Se’n diu regressió lúdica. Em passa sobretot amb un amic del poble –a qui anomenaré Àlex–, que és més animal que un tanc en baixada.
L’altre dia em va dir que havia parlat de mi amb un amic comú i que havien coincidit que estic bona, però que no semblo fàcil. Unfiltered. En un altre context –en un altre home– aquest comentari hauria estat motiu de cese. Però l’Àlex no és un home, és el nen que l’estiu del 1989 em venia a veure amb la Variant i que xerràvem fins que es feia fosc a la porta de casa meva i que mai ens vam fer cap petó i que encara m’ho retreu –“em deus un rosco”.
Estàs bona, però no sembles fàcil. El primer impuls va ser de fàstic. Què dius. Imbècil. Però, en realitat: gràcies. D’ell sé que mai farà veure res. Que hi hagi coses que no han de ser dites no vol dir que no siguin constantment pensades. ¿Què t’he de dir? Si la policia de l’ortodòxia em llegís el pensament, faria anys que estaria emmordassada al Guantánamo dels iconoclastes.
O sigui que em va fer riure. No per la frase en si mateixa, sinó perquè és un comentari que encapsula una idea històricament acceptada: que una dona només pot ser apta si no la lia gaire. Si no és un problema. Si no incomoda, si no demana massa, si no entorpeix el confort masculí. És per això que sovint hem estat polaritzades a l’hora de ser comentades: fàcil, difícil, fresca, estreta, fava, intensa, depressiva, histèrica.
L’Àlex no va dir estàs bona però no sembles simpàtica. No va dir estàs bona però no sembles llesta. O interessant. No. Perquè al capdavall, el que preocupa no és com som, sinó com de disponibles estem.
Però el problema no és l’Àlex. Ni aquest comentari. El problema és que si et passes la vida sentint segons quines coses, al final no tens altre remei que anar fent equilibris entre riure’ls les gràcies i escopir-los a la cara.
Cansa bastant. Perquè el que sembla una broma inofensiva és, en realitat, un engranatge vell, ranci i rovellat. Un mecanisme que les dones hem après a esquivar amb diplomàcia i silencis estratègics. Però esquivar no és desactivar.
Dear Àlex, no et dec cap rosco. No vulguis haver de desxifrar el codi alfanumèric que et separa del meu entramat existencial. Per més bona que estigui, creu-me, no val la pena: acabaries fet merda.
"Contenidor en flames" és una secció d'Esperança Sierra en què, amb una barreja d’humor picardiós i franquesa desfermada, examina les relacions humanes, l’amor i el desig des del punt de vista d'una dona de mitjana edat que es resisteix a caure en el costumisme tradicional.
