Necessito algú que em cuidi. No em fa vergonya ni dir-ho ni que em passi. Jo cuido les plantes i els gats, i no sembla que s’avergonyeixin de ser cuidats. Algú que em cuidi, algú que sàpiga, sense que ho hagi de dir, que necessito tancar els ulls. Que el cap em descansi en un pit que faci olor d’estona tranquil·la.
Vaig ser una nena molt desesperada a l’escola i molt estimada a casa. Poc entesa –tampoc em vaig saber explicar–, però molt estimada. L’escola era hostil, plena de mestres que protegien els agressors i d’agressors que sabien que podien fer el que volguessin, perquè maltractar la fragilitat no estava penat. La fragilitat, la més deshonrosa de les expressions, mereixia contundència.
Em mirava les mans mentre pelava una mandarina a l’hora del pati. Llavors encara no era tristesa ni ràbia, era la meva vida. Fora de casa, sempre el dolor. El pitjor dolor era el de just després del cop de puny a la boca de l’estómac, quan l’aire no pot entrar ni sortir i t’adones de tot.
Ara ja no em fa pena, però suposo que soc com soc per aquells instants d’apnea. I també per moltes altres coses, però per allò, sobretot. No poder respirar ni que vulguis fa que la fragilitat cristal·litzi i s’endureixi.
Amb el temps aquella duresa es va convertir en credo. La certesa que podia amb tot, que no necessitava ningú, que ho podia fer tot sola. I ho vaig fer. Capaç. Resolutiva. La meva independència es va convertir en arma i armadura.
Però a la boca de l’estómac, ai, a la boca de l’estómac. A la boca de l’estómac, sempre, la fragilitat, fràgil com sempre. De vidre prim de copa cara. Un estat feixuc i permanent construït entre l’impuls de resistir-ho tot i la necessitat de desmuntar-me i quedar escampada per terra.
Perquè em recullis i em muntis. No em fa vergonya ni dir-ho ni que em passi. Com les plantes i els gats. Com tot el que és viu i no es disculpa per necessitar res.
"Contenidor en flames" és una secció d'Esperança Sierra en què, amb una barreja d’humor picardiós i franquesa desfermada, examina les relacions humanes, l’amor i el desig des del punt de vista d'una dona de mitjana edat que es resisteix a caure en el costumisme tradicional.
