Una nit de desembre, molt tard. Amb uns amics ballem un sirtaki davant la llar de foc. El sirtaki de tota la vida, el de Zorba. Els amfitrions de la casa en qüestió són ben coneguts per organitzar vetllades prou llegendàries perquè de vegades s’hi convidin els Mossos.
Mai no hi falta menjar i beure. I si una acció es repeteix de manera sistemàtica al llarg de tota la nit, és la de l’amfitrió amb una ampolla de xampany inclinada a la mà buscant copes per omplir. Impecable.
El sirtaki arriba a tempos vertiginosos. L’amfitriona puja a la taula. S’imposa l’esperit de xauxa i comencem a rodar sense solta ni volta, fa una calor increïble.
De sobte, la disbauxa obre la porta del jardí i veig que el meu acompanyant es descorda el cinturó. Me’l miro i li pregunto amb els ulls ¿en sèrio? I somriu. De fons, ara, Sweet Caroline. En qüestió de segons som tots dins la piscina, despullats i eufòrics. L’amfitrió ha canviat l’ampolla de xampany pel mòbil i ens fem una foto. Sortim a la nit glaçada i mil agulles ens punxen la pell. Ho diem: el fred punxa! Crec que és la sensació més nua i primitiva que he tingut a la vida. Ens eixuguem no sé amb què i en un no res tornem a estar vestits, al sofà, davant la llar de foc, vivint la felicitat sense matisos, res al cervell.
Va ser perfecte.
Però, vist des de fora, moltes coses a comentar.
Ai, però escolta, ¿es pot saber què era allò? Ballant com posseïts, sense cap mena de vergonya, dones i homes fets i drets, el xampany corrent a dojo i una desmesura que feia feredat. ¿I l’amfitriona? Dalt de la taula com si allò fos un circ, descontrolada. Però espera’t, que això no és tot! De cop i volta, com si s’haguessin tornat tots bojos, es despullen del tot, però del tot del tot, ¿eh?, i es tiren a l’aigua com un ramat sense seny. Una exhibició vergonyosa, una falta de respecte per ells mateixos i pels veïns. Un espectacle dantesc. Un desvari animal, vaja.
Semblaria que parlo de la veïna, ¿oi? Doncs no, parlo de mi. Jo, abans. Jo, sempre. Jo i tantes altres persones que hem viscut una vida feixuga, intensa, profunda, recargolada, inhibida, com si la lleugeresa fos un pecat i la superficialitat, una mancança. L’amenaça de deixar de ser algú que compta en aquest món d’excel·lència cultural. Com si només tingués valor allò que es pensa massa, es pateix intensament i es dissecciona fins a l’àtom.
Escolta, ¿i si la superfície també fos digna? ¿I si l’alegria sense justificació tingués tant valor com haver llegit l’obra de Proust? ¿I si l’excés, el ball i les punxes a la pell fossin tan sagrats com un assaig d’Amin Maalouf?
Aquella nit gèlida vaig descobrir que no cal llegir poesia polonesa per existir i que la superficialitat no és el contrari de la profunditat: n’és aquell sospir d’alleujament que, després de fer-lo, dius oh, que bé!
I... sí, ho tornarem a fer.
"Contenidor en flames" és una secció d'Esperança Sierra en què, amb una barreja d’humor picardiós i franquesa desfermada, examina les relacions humanes, l’amor i el desig des del punt de vista d'una dona de mitjana edat que es resisteix a caure en el costumisme tradicional.
