Hi ha una distorsió cognitiva que es diu pensament dicotòmic o pensament en blanc i negre. Vol dir percebre les coses en extrems oposats, sense termes mitjans. Per exemple, la Nora es pensa que l’Home amb qui està sortint és la seva parella.
La distorsió que pateix la Nora, però també l’Ariadna i la Sandra, fa que interpreti certes activitats recurrents amb l’Home com indicadors clars de som parella: parlar cada dia, veure’s dos o més cops per setmana, tenir converses i relacions sexuals màgiques i manifestar freqüentment com de plaents són les activitats compartides. Elles, davant la pregunta ¿què som? dirien som parella.
Antigament, aquesta condició, també coneguda com som nòvios o estem junts, solia manifestar-se com una realitat objectiva. Abans, tenies parella o no en tenies.
En l’actualitat, però, la Nora no està vivint una parella. Recordem que pateix la distorsió cognitiva del blanc o negre i no sap veure que això que té amb l’Home és un gris marengo. Ell l’hi recorda de tant en tant, sobretot després de fer l’amor, acariciant-la: "M’encanta estar amb tu i no vull forçar res, que passi el que hagi de passar, sense pressions ni etiquetes". Perquè no hi ha res més destructiu per a una relació que posar-li nom, una pràctica que atempta contra la llibertat de l’Home d’evadir responsabilitats emocionals.
La qüestió és que si la Nora, però també l’Ariadna i la Sandra, tingués una feminitat menys opressiva, entendria que l’exclusivitat, els plans de futur i l’exposició sociofamiliar són el vestigi d’una civilització obsoleta.
Ara bé, quan es tracta d’esports, vehicles o política, l’Home es transforma. En un canvi de lleis espectacular, el gris passa a ser la tonalitat dels dèbils. Aquí sí que cal ser d’una banda o de l’altra. Federer o Nadal. Canvi manual o automàtic. Dreta o esquerra. No decantar-se per un dels extrems és ser un tita fluixa.
Però quan és hora de definir una relació, la màgia dels matisos es desplega com la cua d’un paó majestuós. Aquell univers categòric del blanc o negre, en què un BMW és un cotxe de debò i no el Tesla, que és una bateria amb rodes, esdevé un paisatge amb més tonalitats que mirar un Kandinsky fins al cul d’LSD.
Però ¿som parella o no som parella?, es pregunta la Nora, que perd hores de son argumentant el següent: si la resposta a som parella és no, vol dir que no som parella, no cal ser un geni de la lògica. L’endemà han quedat.
Com que la pel·li no els agrada, surten del cine abans d’hora i van a prendre algo en un cafè moníssim. Parlen, riuen, s’agafen les mans, es fan petons i es miren fixament als ulls molta estona, embadalits. Potser sí que som parella...
Nora...
"M’agrada molt estar amb tu. Ets guapíssima. Estic molt a gust amb tu, de veritat, però és que ara mateix no em veig en una relació com a tal. No perquè no m’agradis, ¿eh?, ets increïble. És només que, no sé, estic en un moment en què prefereixo deixar que les coses flueixin, sense pressió, ¿saps?"
La Nora parpelleja, incrèdula. Li sembla que la conversa hauria de caure cap a un final inevitable. Però no.
L’Home la mira amb un somriure tendre. Li acaricia la mà.
"Però jo no vull deixar-ho, ¿eh? Estic superbé amb tu... ¿per què hauríem de canviar res?"
La Nora torna a parpellejar. No diu res. Calla perquè intenta assimilar que es poden tenir cinquanta anys, la hipoteca pagada, distingir un Rioja d’un Ribera i, alhora, creure que les relacions de parella són una barra lliure en què ella —i l’Ariadna i la Sandra—, prepara els còctels i ell se’ls va bevent sense preocupar-se de qui va al súper a comprar els licors.
"Contenidor en flames" és una secció d'Esperança Sierra en què, amb una barreja d’humor picardiós i franquesa desfermada, examina les relacions humanes, l’amor i el desig des del punt de vista d'una dona de mitjana edat que es resisteix a caure en el costumisme tradicional.
