Sí, ja saps, jo soc sapiosexual, allò de posar-me calenta amb una ment brillant, diuen algunes. Aviam, sí. Jo també. Per descomptat. No, és que és molt bo, és molt bona persona. Ok, good for him, però si li grinyola el cervell, quina mandra, no sé.
Després de tota una vida viscuda bastant a full, sense cap mena de dubte puc concloure que per més llest i/o bona persona que sigui, si no em produeix coïssor i salivera, no funcionarà. I com més va, més.
Fins avui, que tinc cinquanta-un anys, dos mesos i dotze dies, no m’ha passat mai. Em sembla que ja puc dir que funciono així. Puc flipar molt fort amb una conversa sobre l’horitzó de successos, però si no em ve de gust tocar-lo, deixem-ho córrer.
I aquesta condició a què estic sotmesa no és que m’agradi especialment, perquè hi ha vegades que el cervell em diu fot-li, però per contra, el cos m’apreta a córrer. Tampoc estic dient que vagi boja per trobar l’adreça de Hugh Jackman, cent vuitanta-vuit centímetres de proporció i habilitats.
Perquè una vegada a la Frankfurter Buchmesse, altrament dita Fira del Llibre de Frankfurt, em va passar una cosa.
Allà, jo tenia l’encàrrec de trobar joies literàries foranes per traduir-les al català i que la meva editorial es forrés. Lo típic. Miro l’agenda i tinc reunió amb no sé qui de no sé quina editorial canadenca. Obeint les coordenades del plànol de la fira em planto a un estand on hi havia un noi que ja des del primer moment em vaig descriure internament com el Pau Debon negre i canadenc. Anava ben arreglat però informal, amb americana i sense corbata. Em va allargar la mà alhora que em deia suposo que tu ets tu, ok, jo soc tal. No només no era gaire alt sinó que crec que jo era més alta. Li vaig donar la mà i vaig decidir passar la resta de la meva vida amb ell.
Fins aquell dia em pensava que m’agradaven els homes guapos, alts, fornits, Hugh Jackman. Però aquell noi, que no tenia res del que acabo de dir, em va obcecar fins al punt que no vaig estar atenta a res del que em va explicar. No podia parar de mirar-me’l i preguntar-me per què per què. Va ser salvatge com em va seduir sense ni intentar-ho. A Barcelona hi tenia els gats. No passa res, me’ls enduré al Canadà. ¿Què vols de mi que encara no t’hagi donat? Demana.
I encara avui no sé per què tot allò. De debò, era un noi normal, res a destacar, amable, rialler, sí, però com tants altres.
Si m’arriba a dir quedem després i anem a menjar un Apfelstrudel, sí. Perquè a banda de voler-lo tocar em moria de ganes de saber coses d’ell, de la seva família, què li agradava i què no. Prometre’ns escriure’ns i veure’ns encara que estiguéssim a mig planeta de distància. Sí a tot i no sé per què.
No va passar res. Em vaig limitar a fer cara d’editora sense cap problema mental i a fer que sí amb el cap. Però vaig sortir d’aquella reunió convençuda que el desig no entén de criteris objectius. Que la pell decideix abans que la raó pugui ni començar a opinar. I que, efectivament, si no em ve de gust tocar-li el cos, no me’n puc enamorar. És així, i no ho trio jo.
"Contenidor en flames" és una secció d'Esperança Sierra en què, amb una barreja d’humor picardiós i franquesa desfermada, examina les relacions humanes, l’amor i el desig des del punt de vista d'una dona de mitjana edat que es resisteix a caure en el costumisme tradicional.
