Qui més qui menys ha estat liada amb un casat.
¿Però què dius, animal!?
D’acord, potser tu no. Però en saps algun cas proper. La teva millor amiga s’embolica amb el seu jefe cada cop que viatgen per negocis, o la teva germana, abans de trobar el Marc. O la teva companya de feina. Segur que t’ha explicat que té una amiga que fa deu anys que és l’amant d’un casat que sempre està a punt de deixar la dona. ¿I pactes entre casat per una banda i casada per l’altra? Els que vulguis i més. Totes en sabem algun cas, no fotem.
I el més gros és que ho expliquem amb una barreja de morbo i resignació. Ser l’altra. Deu anys o una nit. Soc l’altra.
Jo ho vaig fer. Ho he fet dos cops. El primer, tres anys; el segon, unes quantes trobades. El primer, amor extrem; el segon, disbauxa i planxes de surf.
Però tot en ser l’altra és una mentida. I la meva experiència m’ha demostrat que jugar amb les mentides és l’excrement de la mena de llibertat que creus hissar quan et dius que el problema és seu, que tu no tens cap compromís amb ningú.
Jo crec que sí.
Hi he pensat molt. Moltíssim. Hi he pensat de la manera que a mi em va bé pensar les coses, que és parlant-ne molt amb les amigues. Saber coses. I hi ha factors que es repeteixen. Com ara la submissió. La disponibilitat. El retall sistemàtic d’autogestió. I la idea profundament arrelada que com que no ets la seva parella oficial, perds drets com a ésser humà.
No és un retret. Totes fem bonament el que podem. Però ara, després de mi i de les meves amigues, ho escric perquè sé que això no és llibertat, és estructura. Una estructura que ens fa competir per homes que no volen deixar cap cadira buida. I no vull jugar-hi més. No vull formar part d’un sistema que m’ha dut a competir amb altres dones. No vull ser còmplice d’una jerarquia que ens col·loca a llocs desiguals dins una mateixa història.
I per això ho escric. Per recordar-me que es pot fer diferent. Que el desig, per ser-ho, no cal que s’amagui. I encara menys l’amor. Vull poder mirar als ulls de totes les dones sense culpa ni recel. Sense la misèria de qui competeix per les engrunes. No vull les restes; per a tu, tampoc.
La meva llibertat no és lliure si encadena la teva. Encara que no ho sàpigues mai. Perquè sento que aquesta meva llibertat ha de ser la de totes.
"Contenidor en flames" és una secció d'Esperança Sierra en què, amb una barreja d’humor picardiós i franquesa desfermada, examina les relacions humanes, l’amor i el desig des del punt de vista d'una dona de mitjana edat que es resisteix a caure en el costumisme tradicional.
