Si en aquest món existeix algú més allunyat de la natura que jo, que me’l presentin. En una sessió estranya de no sé quina disciplina esotèrica a què vaig assistir en l’època universitària, una dona em va dir que en una altra vida vaig ser una senyora malaltissa de l’alta societat que va haver de viure tancada a casa mirant la sumptuositat dels jardins per la finestra sense poder-los assolir mai físicament. La justificació és llaminera, per a algú que sempre clama que amb el Kindle i un cafè en té prou per assolir el nirvana. I és per això que me la vaig quedar, la idea de la dona impedida, i vaig decidir creure-me-la. ¿Why not? En una altra vida vaig ser una pija malaltissa i per això ara prefereixo els indoors. Bullshit, evidentment, però ben cert és que tot i que vaig créixer al bosc amb una família entestadíssima a fer-me feliç pujant muntanyes, els vaig sortir defectuosa i a la que podia em tancava a l’habitació per llegir i resar que no em vinguessin a buscar per anar a berenar a la Mola. Vinga, Espe!
Ara bé.
Però tot i que no vaig desenvolupar les arts familiars de trescar pels boscos, sí que vaig saber de seguida que allà s’hi amagava merda de la bona. La constància de les formigues, la fidelitat de les abelles, la geometria sagrada del glaç, les falgueres, les pinyes, les teranyines. Cridar fort i que l’eco em tornés les mateixes paraules amb la meva veu. La natura té clar com han de funcionar les coses. I les fa funcionar. La natura no és inclement, la natura simplement és i actua per seguir sent malgrat totes les putades que se li facin. Ella no es posa trista, la Pachamama no plora, la natura es limita a seguir el principi d’acció i reacció per mantenir el seu equilibri. Una vidalba escanya una alzina, sí, ¿i què?
Disculpeu l’oda a la implacabilitat de la natura, m’ha distret del que realment volia explicar, però no esborro el tros perquè m’agrada com ha quedat, estic completament d’acord amb el que hi dic.
Torno al que vaig aprendre al bosc.
Un dia un esbarzer em va deixar el braç fet un cristo de camí cap a les Foradades. Em vaig cagar en tot. Un punt més a favor de si m’hagués quedat a casa, això no hauria passat. Però al cap d’una setmana, que vam tornar a les Foradades, en passar pel mateix esbarzer em vaig mirar el braç i vaig veure com la ferocitat de la primera ferida havia mutat en caminets de crostetes fosques que cada dia es veurien menys. Ja no sagnava ni feia mal. Els talls s’havien anat curant i sense escarafalls ni medalles desapareixerien i em tornaria la pell suau de sempre. Aquell dia em vaig fer conscient que som natura.
Potser no és una conclusió que canviï vides, però a mi em va ajudar a fer front a les coses més difícils: la malaltia, la degeneració, la mort. Som un ficus, penso, quan algú diu quina merda fer-se gran. Arrelem, ens pansim si ens falta aigua, ens espolsem les fulles seques i seguim creixent fins que ja no i ens morim. Fa mal. Però és així com funcionem.
I aquest pensament no només em consola, també em reconcilia. Em reconcilia amb la meva carn, amb el meu cicle, amb la meva part més senzilla i més certa. Amb aquella nena insofrible i desencantada que es va fer gran sota les alzines.
"Contenidor en flames" és una secció d'Esperança Sierra en què, amb una barreja d’humor picardiós i franquesa desfermada, examina les relacions humanes, l’amor i el desig des del punt de vista d'una dona de mitjana edat que es resisteix a caure en el costumisme tradicional.
