Ens fem grans. I cada vegada la resta de la vida és més curta. Tranquis, que no és un relat tallavenes. El que vull dir és que la gent sense parella de la meva generació, que voltem o excedim els cinquanta, sembla que hàgim tornat a una mena d’adolescència on el criteri és tan volàtil com quan anàvem a la discoteca Concor a veure si queia algú. ¿Us en recordeu? Boques amb gust de Martini amb llima. Petons de Bacardí amb cola o de vodka amb taronja i de fons, Personal Jesus. Morrejos de dissabte a la tarda que serien comentats al col·le el dilluns següent, a l’hora del pati. ¿Saps? Tal i tal, tal.
Als setze anys era fàcil perquè la resta de la vida era tan descomunal que ni et paraves a pensar que existís. Sabies que eventually trobaries parella, sabies que algun dia et casaries, sabies que tindries fills, però ara està sonant It must have been love i hòstia, hòstia! Tia, mira! El Mauri se m’està acostant!
Però els anys passen i la resta de la vida va prenent forma i estàs sola i estàs bé i tens amigues i fas coses, però.
En un article aquí mateix a Catorze, la Jenn Díaz explica que sovint la solitud es presenta com una solució davant les decepcions amoroses. Però també adverteix que el desvincle és antinatural i que la veritable autonomia no hauria d’implicar la negació de la necessitat de connexions humanes significatives. Com ara la parella. Una parella. Voler tenir parella.
I et dius ok. Miraré de trobar algú.
Al principi intentes quedar bé, estar presentable a tots nivells. Anar guapa pels puestos, ser encantadora. El mercat està complicat. Em mostro com un producte impecable i ben etiquetat perquè ves a saber.
Però en estat natural els ulls se’m veuen menys verdosos perquè no els porto emmarcats en negre, i el verd el reservo per a les bosses de sota els ulls, que són més liles que verdes, però ara m’ha anat bé per fer el trasllat cromàtic. No sempre somric i parlo amb alegria com quan estic exposada.
I faig coses.
Ara mateix soc en una cafeteria escrivint això i acabo d’agafar un colom que s’hi havia colat. Faig coses com salvar coloms, pardals, eriçons i rates. De vegades tinc èpoques fosques i em tanco a casa –no sé què fer quan te’n vas bosc enllà, em deia la meva penúltima parella–. Me’n vaig bosc enllà i de vegades trigo a tornar, però sempre torno. I no és culpa teva ni de ningú. Ni meva. De vegades no em ve de gust sortir. De vegades no em ve de gust parlar. De vegades soc crua. I tot això fa de mal presentar, quan vols trobar parella.
M’he fixat que quan tenim ganes de trobar algú, el que fem, en comptes d’esperar a trobar qui ens encaixi, és ser prou versàtils perquè algú ens vulgui. Una bona merda. Una app que funcioni amb Android i iOs sense adaptacions de codi.
Però esclar, arriba el dia que plou i el castell de focs queda deslluït. ¿Què fotem, ara? ¿Mirem de trobar un local prou alt i ampli per poder llançar coets? Joder, és impossible, ¿que no ho veus? I aquella persona que et va triar per com de recte portaves l’eyeliner ara es troba al davant el frau del segle. L’eyeliner no era waterproof.
¿No seria millor, potser no d’entrada, potser no el primer dia, però sí aviadet, explicar qui som? Tampoc d’acord amb un timing, però sí quan el neguit aparegui. Sense evitar-lo. Sense intentar res que no sigui ho sento, però avui em quedaré a casa perquè m’encantes, però prefereixo deixar-ho per a un dia que en tingui ganes de debò.
Pensem en l’estalvi d’esforç. A la força ha de valdre la pena.
A vegades soc esplèndida i a vegades no surto de casa. A vegades et semblarà que no puc viure sense tu i a vegades et demanaré silenci. I quan torni del recés al bosc t’explicaré què hi he trobat i si he hagut de rescatar cap eriçó. I tu, que em rebràs content d’esperar-me a mi i no a una altra, em diràs deixa’m curar-te les mans, que et conec i les deus dur plenes de punxes.
"Contenidor en flames" és una secció d'Esperança Sierra en què, amb una barreja d’humor picardiós i franquesa desfermada, examina les relacions humanes, l’amor i el desig des del punt de vista d'una dona de mitjana edat que es resisteix a caure en el costumisme tradicional.
