Intento que ningú se n’adoni. No sé quan fa que vaig pel món així, però és tan estrany i em fa tanta vergonya que faig com si res. M’he acostumat a viure amb les mandíbules tenses. Els queixals grinyolen pressionats amb tanta força que sento que els trencaré en qualsevol moment. És curiós com es pot mantenir un somriure amb les mandíbules tenses. Com es pot mantenir durant tant temps.
Obeeixo l’imperatiu de la mare, tu viu, tu has de fer la teva vida, tu sí. I m’agafo fort al bolso i somric mentre em desplaço com un bloc de marbre entre cossos calents i feliços a bars, concerts, festes majors i a tot arreu on se suposa que hem de celebrar que tenim disset anys. Però tots els músculs estan preparats per defensar-me de qualsevol celebració.
M’hi arribo a enfadar. Toca riure fort, deixar-se anar, mira, com fan tots els altres. Obro la boca i en comptes de sortir la veu torno a notar el nus que crema i que no tira ni amunt ni avall. Les espatlles enganxades al coll. El màxim que aconsegueixo és un lleuger moviment amb el cap al ritme de la música, sempre amb la mà agafada a la cervesa com si fos un bot salvavides. Alguns tímids m’aproven còmplices des de la barra sense saber que això meu no és timidesa.
Una nit, una coneguda m’estira cap a la pista en un moment d’eufòria musical. Sento pànic. El cor bombeja ràpid per alarmar tots els tendons, fibres i filaments. La reacció quasi violenta li deixa clara la meva incapacitat. Em mira mig compassiva mig espantada com si acabés de descobrir que tinc la pesta, i torna cap a la festa amb les persones normals, les que es poden moure, les que tenen una vida normal, amb germans que també celebren i també ballen i no es tanquen a l’habitació per no tornar-ne a sortir.
“Contorsionismes” és una secció d’Anna Alsina en què investiga tot allò que l'inquieta, la tortura o li fa gràcia, com ara coses aparentment impossibles que resulta que són possibles –i al revés–, o les formes que som capaços d’agafar per adaptar-nos al món.
