M’estires entre els llençols i em supliques que no vagi al sopar, però m’arrenco a mi mateixa d’aquest caliu que només tu i jo ens podíem inventar i et deixo allà, orgullosa de demostrar al món i a mi mateixa que jo soc jo, que tinc la meva vida a part de la teva, i que mai més tornarà a passar. No perdo l’òptica. Sé que soc lliure de marxar de tu quan vulgui. Ho dec a les àvies i les besàvies, submises, abnegades, immolades. Jugo a l’assaig-error, als espais oberts, als espais encara més oberts, a l’anar i venir del nostre caliu, al que em va bé i al que no tant.
Baixo del tren que he agafat per veure’t. Cent divuit quilòmetres de finestra ronyosa per trobar-te a una distància infinitament més gran. No sé on ets, però aquí, recollint-me a l’estació i fent-me aquest petó en diagonal, no. Evito cap comentari i miro fixament la carretera com si la que conduís fos jo. No tenies clar si et vindria de gust, però jo he bloquejat el dissabte per si era un sí. Tampoc sabies a quina hora estaries disponible, així que des que m’he llevat he estat pendent del teu dubte. No em sembla bé i no ho faria mai, però ho he fet. Si el colles, se sentirà pressionat.
Ja fa temps que m’acoblo al teu món. Simulo normalitat i faig veure que no perdo l’òptica mentre tu t’hi acomodes. Sé que puc marxar però no ho faig. Si ets tan exigent no trobaràs mai ningú. I m’adapto al que sigui que necessites. Pell, caliu, viure a casa meva, viure a anys llum, sentir que em tens, sentir que ets lliure. Faig contorsionisme. Ho encaixo tot amb un somriure perquè soc oberta i comprensiva. I per salvar el nostre caliu, que no sé com i sense haver-ho decidit se m’ha convertit en objectiu vital, com al conte.
Pares el motor i amb el silenci del girar la clau de cop ho entenc. El nostre nosaltres es pot acabar, això ja ho sabíem, però aquí, a més, està passant una altra cosa. I mentre surts del cotxe veig clar que se’ns ha colat. Se’ns ha colat a tots dos. A mi, per posar el teu necessito per sobre del meu. Una pila de necessitos que he mirat un per un i cuidat molt més que els meus. A tu, perquè que m’hi hagi adaptat no t’ha cridat l’atenció. Se’ns ha colat l’estructura i ens empastifa els llençols.
Posem els peus a l’aigua com si la nostra platja fos la mateixa de sempre. El que m’expliques no m’agrada però de nou ho rebo amb elegància perquè soc oberta i conscient. Oberta, conscient, forta, comprensiva, gens insistent. Com dòcils, submises, servicials, abnegades, immolades van ser les àvies i les besàvies. I penso com puc salvar-me a mi, el nostre caliu i els que vindran d’aquesta estructura oliosa, mentre tu de tot això ni te n’adones, com tampoc se n’adonaven els avis ni els besavis.
“Contorsionismes” és una secció d’Anna Alsina en què investiga tot allò que l'inquieta, la tortura o li fa gràcia, com ara coses aparentment impossibles que resulta que són possibles –i al revés–, o les formes que som capaços d’agafar per adaptar-nos al món.
