Foto: Sharon McCutcheon
El dia de Sant Jordi del 2019, jo feia el paper d'autora que signa llibres al passeig de Gràcia, o a la rambla Catalunya, i se'm va asseure a l'esquerra algú que debutava en el paper d'autor que signa llibres. Els nervis o la introversió o l'angoixa de veure'm exposada o una mica de tot van fer que aquell autor m'arxivés al seu cervell com la dona tirant a antipàtica que va tenir asseguda a la dreta el Sant Jordi del 2019 d'onze a dotze del migdia.
La nit del dia de Reis del 2020, a la festa de lliurament dels premis Pla i Nadal, vaig conèixer un autor que em va semblar la mar d'interessant fins que em va dir que ja ens havíem conegut abans, en concret l'últim Sant Jordi, signant llibres al passeig de Gràcia o a la rambla Catalunya (el dubte és meu), i va insinuar que tenia un regust no gaire amable de la nostra primera trobada. A partir d'aquell moment ell em va seguir semblant la mar d'interessant però jo, de la vergonya, m'hauria volgut submergir en un còctel dels que ens havia regalat l'editorial Destino i desaparèixer com un remolí copa endins.
El 4 d'octubre del 2019 vaig fer un tuit contra el guionista malparit de la meva vida i al cap de poc ja m'havia confabulat amb un fotògraf fins aleshores desconegut per parar una trampa als respectius guionistes de les respectives vides, rescindir-los el contracte i escriure'n nosaltres mateixos la resta de guió, a veure què. A principis de novembre vaig volar a Islàndia amb el fotògraf ja no tan desconegut: havíem decidit que un viatge al fred ens inspiraria i que, tant per tant, el podíem fer plegats. Allò va ser un aprenentatge de sobreviure en condicions adverses per motius aliens que no explicaré aquí, però sí que goso explicar que l'amistat amb el fotògraf no va prendre mal.
El 15 de desembre del 2019, una autora que acabava de rebre un premi (i jo, ves quina cosa, ho havia celebrat com si la conegués) em va escriure per si volia anar a sopar amb ella. Podria ser entretingut, va dir. Xerrar una estona, estímul mental, no passa res si no et ve de gust o ho trobes estrany, no cal que t'inventis excuses. L'endemà ja sopàvem i l'endemà de l'endemà ja ens sabíem els secrets i des d'aquell dilluns de tapes compartides pateixo cada dia per si és ella la que s'acaba inventant alguna excusa per no xerrar amb mi mai més.
L'autor que se'm va asseure a l'esquerra el Sant Jordi del 2019 m'ha recordat que avui fa un any que ens vam conèixer i he somrigut perquè mira, les primeres impressions es poden corregir. El fotògraf que em va acompanyar a Islàndia em va dir ahir per enèsima vegada que faig un silenci curiós al principi dels àudios de whatsapp: en el darrer mig any ens hem enviat tants àudios que si ara deixo de fer els silencis crec que els trobarà a faltar. L'autora premiada té una diada tan atapeïda de compromisos virtuals que hem quedat que parlarem al vespre, a l'hora de sopar, cadascuna a casa seva perquè ai.
I aquest Sant Jordi que no ho sembla, aquest Sant Jordi que no plou però i què, aquest Sant Jordi raríssim del 2020 m'obligo a recordar que fa un any no coneixia l'autor que se'm va asseure a l'esquerra ni el fotògraf de l'aventura islandesa ni l'autora del llibre premiat. Pot passar que d'aquí a un any el virus hagi exterminat la humanitat sencera, però també pot passar que el 23 d'abril del 2021 estiguem vius i desconfinats i hàgim descobert persones que avui no sabem ni que existeixen però que voldrem tenir a tocar –ni distància social ni hòsties amb formatge– tant si és Sant Jordi com si no, tant si plou com si no. Tant sí com no.
I aquest Sant Jordi sense pluja ni parades al carrer fins i tot m'he imaginat –somiar no està prohibit, per ara– una abraçada que dura molta estona i la meva solitud plorant perquè l'esquivo i nous lligams a prova de pandèmies i els llocs on potser aniré, en un de tants futurs possibles, de la mà d'algú que encara no conec.
"Coses així" és una secció d'articles d'Eva Piquer sobre les coses que (ens) passen.
