Foto: Dave Fayram
Aquest any has confirmat que mai et relacionaràs bé amb el poder i que sempre tindràs alguna cosa a dins que et farà pensar que allà o més enllà estaries millor. Potser sí que, de tant en tant, ets capaç de parar, silenciar-te i reconciliar-te amb el moment. Però només funciona si prèviament has arraconat els hauries de, que t’empaiten com corcons, i els hauries hagut de, més inquietants per definitius.
Sobretot has après a no subestimar el potencial de les coses petites per complicar-se. Tremoles quan sents: “ara ja només queda...”, “t’ho entrego demà” o “ho acabo en un moment”. Les miquetes que falten i les gestions ínfimes són una font immensa de contratemps. La velocitat amb què es resolen, a més, tendeix a ser inversament proporcional a la urgència amb què ho necessites. Com els finals feliços de les pel·lícules, els gairebé-ho-tenim sovint marquen l’inici dels problemes de debò.
Tothom parla de l’efecte papallona. És un dels arguments que ha fet fortuna. I és que impressiona pensar que un aleteig minúscul pugui provocar un huracà a l’altra punta del món. El problema és que no sabem ni on és la papallona ni exactament de quina tempesta, de les moltes que ens assolen, estem parlant. Reconforta creure que els petits detalls tenen grans conseqüències. Però aquesta afirmació –tan bonica i frankcapriana d’entrada– és una simple presumpció. Perquè al final et quedes sense saber ni les causes, ni –i això encara fa més mal– els responsables de gairebé res.
Com a contrapartida, has après que la casualitat de vegades t’alegra el camí. Et fa creure en la màgia i t’alleugereix. La causalitat ens fa adults; la casualitat, nens. Més enllà de les petites accions, útils o no, amb conseqüències o sense, el que et funciona i gairebé mai et falla és la intuïció, la primera impressió, el que sents i et surt de dins. Quan no la segueixes i li fas el salt, perquè t’entestes a ser racional i raonable, la patacada acaba sent sempre i inevitablement de les que fan història.
Cada any, també ara, constates que gairebé tots necessitem rituals; encara que els disfressem d’un això no fa per mi. Hi ha qui disfruta del Nadal i hi ha qui l'eliminaria del calendari. Però, com et comentava un traductor que se’n va a la muntanya a llegir llibres, ell s’escapa d’uns rituals per viure’n uns altres. Qui no fa el pessebre, no compra regals ni es reuneix amb la família s’aixopluga en evasions a mida. I fugint-ne sistemàticament són altres els costums nadalencs que adopta. Però costums nadalencs són.
Com causals i casuals les coses que ens passen.
