Un dia la mare va plorar i va cridar i ho recordo perfectament perquè la mare no acostuma a fer-ho. No parava de dir una cosa —I quan tinc temps per a mi? Jo no ho acabava d'entendre, això de tenir temps per a una persona, com si per als altres es parés, i em va semblar que el pare tampoc ho entenia gaire perquè aquest era el motiu principal de la discussió: que el pare no sabia quines coses havia de fer i menys que volgués fer-les sola, sense nosaltres. Però la mare cridava i cridava i el pare volia que es tranquil·litzés, i després d'aquell dia algunes coses van canviar, com per exemple que els dimecres a la tarda va a un lloc, no sé què hi va a fer, però sempre és els dimecres a la tarda. I com que no té temps per a ella sola, ens hi porta a mi i a la meva germana, que és petita, i he d'estar cuidant-la mentre la mare entra en una habitació amb una noia i després en surt i marxem cap a casa i el pare, quan anem a dormir, li pregunta què tal, i de vegades la mare plora i el pare li demana que no ho faci, però ell també ho acaba fent.
Quan acompanyem la mare, la meva germana i jo ens quedem en una saleta que té jocs per a nens, així que hi ha més mares que no tenen temps per a elles i que han de venir amb els seus fills, i jo he d'estar pendent de la nena, que tota l'estona vol tocar les coses que no es poden tocar, i hi ha una recepcionista que m'ajuda i ens porta galetes que fa ella mateixa. Després la mare surt i moltes vegades surt muda, no vol parlar. S'acomiada de la noia i anem al cotxe i llavors al cotxe la mare no parla, ens mira pel retrovisor però en cap moment diu res. Hi ha dimecres que en surt trista però també hi ha dimecres que en surt enfadada, i això ho sé quan arribem a casa, o millor dit, quan el pare arriba a casa; depèn de com es parlin, està trista o enfadada.
He preguntat què fa amb la noia i la mare diu que coses de grans, que quan tingui, almenys, quinze anys m'ho explicarà, però encara falta. De moment, diu, l'únic que pot dir-me és que va al metge, i que no sempre que s'està malalt et fa mal el cos, de vegades és un dolor diferent, i és aquest dolor el que deu tenir la mare, invisible, perquè no es pot veure. Diu que no hi pot faltar cap dimecres, perquè és així com la mare es troba millor, i que com que no podem quedar-nos amb ningú, hem d'anar amb ella, però això no ens importa, perquè la recepcionista és simpàtica i les galetes estan ben bones.
Avui, quan el pare ha arribat, ens ha fet un petó a tots, però la mare ha parat la cara i quan ell ha preguntat com estem, com ha anat el dia, què tal la tarda, la mare no ha dit res, i quan ho ha tornat a preguntar, ha contestat —Com sempre.
"Els fills dels altres" és una secció de contes de Jenn Díaz on hi ha pares, mares i fills.
