Foto: Philip Dean
Tinc una germana petita i és tan petita que quan es mira al mirall, no es reconeix. Comença a tocar la nena que hi ha davant sense sospitar que aquesta nena és ella mateixa, i de vegades riu mirant-se i fa molta gràcia, la meva germana, i una prova és posar-li alguna cosa al cap, un barret o alguna cosa, i ella s'apropa al mirall per treure-ho a la nena de davant, i seria més fàcil agafar-s'ho del cap però la pobra és massa petita.
Una nit vaig tancar-me al bany per poder-me mirar bé al mirall i va ser molt fàcil, perquè em mirava i sabia perfectament qui era jo, i si em posava alguna cosa al cap, sabia perfectament com agafar-la, i em mirava i tot era ben fàcil i vaig pensar que la meva germana petita encara era molt petita, si no sabia com mirar-se en un mirall, i tot això ho pensava mentre seguia observant la persona que tenia davant, que era jo mateixa, però de cop ja no era jo, sinó que era una altra nena, no sé com dir-ho, sabia que era jo perquè aquestes coses se saben, però alhora no ho era i no entenia res, era com quan dius moltes vegades seguides una paraula, got, got, got, got, a mi em passa sovint amb la paraula got, que la dic moltes vegades i arriba un moment que no sé què vol dir got, no us passa?, que dius, got, got, got, got, i al cap saps quina forma té el got, saps que és un objecte de vidre que serveix per beure aigua, o vi, però els nens només aigua, i ho saps, el teu cap ho sap, però alhora estàs estranyat de la paraula got i llavors comences a pensar si de veritat G-O-T vol dir got, allò que tu saps que és un got, i també comences a pensar en qui va ser el primer que va dir got, i per què va decidir que got fos un got, per què no pot dir-se cotxe un got, i un cotxe dir-se got.
I vaig començar a plorar, no?, perquè m'estava ja marejant de tant pensar, i quan vaig començar a plorar seguia davant del mirall i la nena que tenia davant també plorava, i vaig pensar, sóc jo, però d'aquella manera que no t'ho acabes de creure, i tenia un neguit i una angoixa i una angúnia al pit que no me les podia treure de sobre, i vaig pensar que potser mai més me les podria treure de sobre, perquè un cop saps això, que Jo també pot ser una altra cosa que no sigui estrictament Jo, un cop ho saps ja mai no ho pots oblidar. ¿I si a l'altra banda del mirall hi ha una vida com aquesta i quan ens apropem ens imiten, però la resta del temps estan fent la seva?
I vaig pensar en la mare, que sempre s'està mirant al mirall, en porta un de petit al bolso i de tant en tant el treu i s'hi mira, i vaig pensar en la pobra dona que viu a l'altre costat del mirall, sempre pendent de la mare, de si treu o no treu el mirallet, i vaig decidir que jo deixaria viure tranquil·la la nena de davant del mirall, i després vaig començar a riure, perquè estava pensant bestieses, com sempre em passa, i ja ho diu, la mare, que he de deixar de pensar tant, que ja em complicaré la vida quan sigui més gran, però no ho puc evitar i quan vaig riure i em vaig veure rient al mirall, vaig pensar que potser era així com es curava el pensament, que és una cosa que sabem què vol dir però que és encara més complicat que mirar-se al mirall, i el pensament és una cosa que es cura amb el riure i quan em vaig veure les dents al mirall vaig pensar en la meva germana petita, que potser és l'única que entén de què va tot plegat, vull dir la vida.
"Els fills dels altres" és una secció de contes de Jenn Díaz on hi ha pares, mares i fills.
