“Això són especulacions”, deien els grans quan acusaven l’altre de divagar o fer prediccions sense tocar de peus a terra. Per això jo, de petita i no tan petita, pensava que la pintada que hi havia al costat de casa meva –“Prou especulació”– era un crit contra el pensament imaginari o fantasiós: prou especulacions.
He recordat aquella associació d’idees en sentir el president Salvador Illa demanant una mica de realisme, després de la gran manifestació de dissabte pel dret a l’habitatge. Per uns segons he pensat que ell també estava contra l’especulació. Realisme sí, especulació no.
Curiosa idea i curiós mot, el d’especular. Com a adjectiu, l’utilitza sovint la meva piscoanalista: “Sería una relación un tanto especular”, diu amb el seu preciós accent argentí per referir-se a una relació en què l’altre et fa mirall. En sortir al carrer he pensat si pot haver-hi cap relació que no ho sigui, d’especular. Algunes, fins i tot, són espectaculars. Per fugir d’especulacions, intento tocar de peus a terra. Però, ai, el problema és que no hi ha un tros de terra que no estigui subjecte a l’especulació, en aquesta ciutat nostra, si és que hi ha ciutats d’algú. I tornem-hi.
Alço la mirada cercant el realisme que tant el president Illa com jo desitgem. ¿Què és real? Aquesta façana, aquests pisos... a veure, les dades oficials bé ho deuen ser, de reals, em dic. Trec el mòbil, sec en un banc, un banc dels segurs, dels útils de debò, aquells on descansar, no els que tenen pisos buits mentre especulen ni els que desnonen gent de casa seva. Un banc, banc, com aquest sol que ara m’escalfa. A veure aquestes xifres, de fonts oficials: un lloguer a Barcelona ja costa de mitjana 1.200 euros al mes, gairebé un 10% més que fa un any; més dades: el 51 per cent del mercat de lloguer és de propietaris amb tres habitatges de lloguer o més.
Alço la mirada, faig veure que no, però l’evidència de les xifres fa mal. I cansa. El banc banc ho aguanta tot, són molts cansaments els que suporta, majoritàriament de gent amb molta especulació fent-los forat a l’ànima. Algú ens està manllevant la ciutat i diria que la cosa no va d’enfontrar-nos a l’avarícia voraç del capitalisme, sinó als poder públics que ho permeten. Res a conciliar, ho diuen des dels sindicats de llogateres. Aquí hi ha algú que no està ni garantint, ni protegint ni vetllant pels nostres drets.
Alço la mirada, les finestres em tornen reflexos i em parlen de miralls. No, no cal que diputats i governants ens representin, no cal que cerquin amb nosaltres una relació especular. Si legislessin a favor dels drets bàsics per la vida, de moment bastaria. L’habitatge no pot ser una mercaderia, no entenem com podeu cada dia mirar-vos al mirall.
A la secció "T'envio un àudio" Mar Vallecillos reflexiona sobre les esquerdes del món d'avui a través d'una gravació de veu.
