Dijous 31 d’octubre el Banc Bilbao Vizcaya i altres bancs anuncien una peculiar ajuda al poble valencià: no cobraran comissió si retires efectiu d’un caixer a la província de València. No és broma, no és cap broma de mal gust: en la pitjor catàstrofe de la història recent, amb centenars de morts i desapareguts, la banca diu als valencians i les valencianes que cancel·len comissions per treure diners. I que d’això se’n diu solidaritat.
El mateix dia, ens hem despertat amb una altra notícia: el BBVA bat rècord de beneficis bancaris. De gener a setembre, ha guanyat 7.622 milions d’euros, un 28% més que l’any passat. El diari Expansión titula: “El BBVA sigue siendo el rey”.
M’he quedat intentant dimensionar què són 7.622 milions d’euros en beneficis. Una veu des de la tele em treu de les meves cavil·lacions. Envoltada de runa, una dona desesperada m’ha mirat i m’ha dit “Això sembla una guerra, és tal qual com si ens haguessin bombardejat”. I si avui et diuen pensa en cases bombardejades, penses en Palestina, és clar.
“Hi ha cadàvers dins dels cotxes”, diu un altre testimoni. I llavors el meu pensament enfangat em duu la imatge de la Hind Rajab. Potser la recordes, va ser al gener, tenia sis anys i la vam sentir implorant ajuda per telèfon. Estava atrapada a un cotxe envoltada de cadàvers dels seus familiars. Fugien de Gaza, feien el que els havien dit: fugir de casa seva. Tancs israelians van seguir disparant i finalment la van matar a ella també i als sanitaris dins l’ambulància que intentava arribar. ¿Què tindrà a veure, què tindrà a veure una cosa amb l’altra?, em pregunto. ¿On em porta, aquest pensament enfangat?
Fa pocs dies hem sabut, per investigacions del centre Delàs per la Pau, que els projectils que van matar la Hind Rahab i la seva família eren fabricats per una empresa finançada pel Banc Bilbao Vizcaya. I tinc por, i tinc por de les mostres de solidaritat amb València que vindran, per part de la banca armada o d’empreses que van obligar els seus treballadors a desplaçar-se sota el temporal. O d’aquelles que l’endemà encara els hi preguntaven què se n’havia fet dels diners de la caixa registradora, si van poder agafar-los quan l’aigua els arribava a la cintura.
Estrany pensament enfangat que em duus de Paiporta a la seu central del BBVA. I d’allà a la Palestina massacrada, al Mercadona de la cantonada i a la teva targeta bancària, la que duus a la butxaca i mentre camines ho va deixant tot perdut. O mig perdut.
(Música de l'àudio: L'estrany.)
A la secció "T'envio un àudio" Mar Vallecillos reflexiona sobre les esquerdes del món d'avui a través d'una gravació de veu.
