“Que tinguis bon pont!”, m’han dit. I em pregunto si realment té sentit dir-ne pont quan un festiu cau en divendres. Em pregunto també per què el temps lliure és una caiguda al buit, allò que cal superar sense caure-hi, mentre el treball és la terra ferma a banda i banda d’aigües torrencials. ¿És així o és a l’inrevés? Em pregunto això i tantes altres coses i m’adono que una pregunta també és un pont.
El primer pont que recordo és el del pessebre. De plàstic marró i col·locat sobre un riu de paper de plata (quan encara no sabíem que l’aigua dels rius, en realitat, és or). Recordo també el pont de Camprodon dibuixat a la capsa de galetes Birba com una estranya revelació que venia a dir-nos que hi havia més capses de galetes que el Surtido Cuétara, i que hi havia més país més enllà de l’àrea metropolitana. Però a mi les Cuétara m’agradaven més, perquè crec que tenien més edulcorants i més embolcalls lluents que, com el paper de plata, es podien allisar i fer-ne un riu, sobre el qual posar-hi... el pont de Camprodon. Recordo un altre pont, a un conte que hi havia a escola amb una il·lustració d’una família pobra que vivia sota un pont. Aquella gent era ben diferent de la que es punxava heroïna sota els ponts de l’extraradi. A escola em van ensenyar a practicar una ridícula caritat amb uns i a témer els altres, però no a témer els qui havien llençat els uns i els altres sota el pont. Potser aquell era un pont de raonament que no interessava que travessés.
Un últim pont de la infantesa: recordo un vespre d’estiu i, a la tele, El puente sobre el río Kwai. “Eso sí que eran pel·lículas”, devia dir mon pare. Recordo quedar-me fascinada per la història, pel sense sentit de la guerra, de l’honor i d’alguns tractats internacionals. Segona Guerra Mundial: els britànics arriben presoners a un camp de treball japonès. Els volen fotre a treballar tots, sense vacances ni ponts, per construir-hi un pont. Però el coronel Nicholson diu al coronel Saito que els seus oficials no treballaran, perquè així ho indica la Convenció de Ginebra. L’un és davant de l’altre, les tropes en formació. Cau un sol de justícia. O d’injustícia, segons ho miris. Saito agafa el llibret que li mostra Nicholson, bufeteja el rostre britànic i llança la Convenció de Ginebra a terra.
He recordat aquella escena en adonar-me de per què avui fem (o no fem) pont: és el Dia de la Constitució. “Tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per fer efectiu aquest dret, regulant l’ús del sòl d’acord amb l’interès general per impedir l’especulació”, diu l’article 47.
Al meu carrer, a Sant Andreu de Palomar, just avui fem el dinar i aplec veïnal de Festa Major. Pregó de la veïna Assumpció, que té més de vuitanta anys, taller de salsa, barbacoes compartides. Escenari, micro obert i bingo musical. Un veí canta una sarsuela que cantava el seu avi. Els infants, avui, ahir i sempre, es deleixen per ficar-se sota l’escenari. Des d’unes fotos de 1920, ens miren uns veïns i veïnes engalanats en aquest mateix tros de carrer. No ens hem arreglat, no, els admeto amb vergonya: el folre polar és els que es porta ara.
Ja és de nit, la festa ha acabat o segueix carrers enllà. A la ràdio parlen del darrer informe de l’Institut de Recerca Urbana IDRA: més del 80% dels llogaters d’aquesta ciutat nostra, si és que hi ha ciutats d’algú, han canviat de casa en els darrers cinc anys. I així no hi ha qui pugui teixir xarxes ni construir ponts entre veïns, penso des de la finestra. Miro els guarniments, de balcó a balcó, com a banderes de resistència, com un pont de casa a casa molt més digne que el de la Constitució.
Música de l'àudio: Isabelle Laudenbach
A la secció "T'envio un àudio" Mar Vallecillos reflexiona sobre les esquerdes del món d'avui a través d'una gravació de veu.
