Trump dobla l’aposta dels aranzels dels cotxes, la Unió Europea respon i, és clar, uns quants veïns us heu llançat al carrer. ¿On anar? ¿Què fer? Porteu a sobre la llima d’ungles de la navalla suïssa, res pot sortir malament.
Putin diu que un pasito p’alante Ucraïna i avança bastants quilòmetres enllà. Li dius a la teva parella agafa els nens i la baralla de cartes, ens veiem a la cantonada.
Una altra Dana es desencadena, novament no ha arribat cap alerta a temps, però tu estàs tranquil·la perquè la navalla té la serra aquella, que és per serrar fusta, diu el fabricant. Que vinguin els arbres travessats riuada avall.
A la tele anuncien una nova epidèmia vírica mortal. Vas corrent a la capsa salvavides i respires alleugerida: tenim el llevataps!, dius a la teva companya de pis. I al carrer, a sobreviure!
¿Al carrer o a tancar-se a casa? Confusió de kits. Al sinistre vídeo, la comissària europea ens demana –rient– preparar-ho a una bossa de mà, però altres indicacions ens parlen de tenir el rebost ple, dins de casa o millor en un búnquer que d’aquí poc de ben segur ens ofereixen construir empreses de seguretat privada a mòdic preu i a pagar en còmodes terminis, tot i que tampoc gaire enllà, que ja se sap que és imminent l’atac rus, ianqui, zombi. ¿Com era la cosa? ¿Qui havia de venir? ¿I per què ho dèiem, això?
L’absència de respostes argumentades és el que més m’ha esfereït de tot plegat: aquesta estocada a la intel·ligència. Dic intel·ligència com a capacitat de raonar. No aspiro a considerar brillants els arguments de l’altre (de qui mana, en aquest cas), ni a compartir-los. Aspiro, perquè així passava fins fa poc –i això ho fa realment terrible–, que es molesti a donar uns arguments mínimament travats, amb una mínima relació de detall amb la magnitud del que planteja. Els totalitarismes es nodreixen d’un clima en què no cal oferir gaires arguments o no gaire raonats.
Però no em feu cas, que la comissària reia. Contrarestant el to gèlid d’Ursula von der Leyen el dia abans anunciant el pla de rearmament d’Europa, ella reia i et deixava una mica amb aquella macabra inseguretat amb què tan bé juguen els manipuladors (no, donaaaa, que era bromaaa) moments abans del següent cop. La comissària reia sabent que tu l’escoltaves esmaperduda i imaginant la Tercera Guerra Mundial o un atac extraterrestre, per molt que riguis. Perquè riuràs, riurem al bar, és clar que sí, que l’alegria és la millor trinxera, i ens pixarem de riure amb el que cadascú ficaria a la capsa. I direm que se’ls veu el llautó, que tot això és òbviament per justificar la vergonyosa despesa en armament. Però no tots ho direm, ¿saps? I entre els que sí, igualment, alguna cosa queda.
El que segurament no farem, o fem cada cop menys, o fem des de les precàries resistències que bé ens caldria apuntalar, és parlar de les autèntiques emergències: la catàstrofe de no poder pagar el pis, de no saber on viuràs l’endemà; la inundació al cor de no saber qui pot cuidar ta mare si no tens un duro; l’incendi a l’ànima per no saber com ajudar un adolescent angoixat que es vol deixar morir; la bomba sorda que arrasa els contorns de totes les coses quan veus al parc nit rere nit aquella dona, regirant les escombraries; la mina antipersona d’un llit que no voldries compartit, no amb ell, o del terra d’un passadís massa compartit, amb massa habitacions llogades que... ¿quin kit vol la comissària que preparem a l’entrada de casa? ¿Qui s’endurà la navalla multiusos i qui el joc de cartes?
Als anys vuitanta, deies al teu rellotge de polsera “Kitt, ¡te necessito!” i apareixia el teu cosí amb la bici derrapant i hi pujaves, una mica contrariada, perquè una bici podia semblar una moto, el millor cavall del far west, si vols, però un cotxe era molt difícil d’imaginar dalt d’una bici. Però l’imaginàvem i aquesta era la nostra i és la nostra potencialitat política. Imaginar. Quan juguem, amb la fantasia i els somnis. Quan volem resoldre el que sigui, amb la raó, les dades, els arguments, l’anàlisi sobre com són les coses i com podrien ser.
Podrien ser d’una altra manera. Sempre, sempre, sempre, podrien ser d’una altra manera. No estem abocats a les seves guerres ni a les seves despeses militars ni a la misèria ètica i espiritual de crear-nos enemics arreu, tan lluny, tan a prop. No estem abocats a aquesta merda de món en què somiem amb la supervivència d’incerts atacs. No hem nascut per a la supervivència. No hem nascut per a la supervivència que ens facilitarà a una navalla suïssa (la banca sempre guanya): hem nascut per a la vida, per molt que us entesteu a idiotitzar-nos. Hem nascut per a la vida.
Today, the EU launches its new #Preparedness Strategy.
— Hadja Lahbib (@hadjalahbib) March 26, 2025
“Ready for anything” — this must be our new European way of life. Our motto and #hashtag. pic.twitter.com/fA1z8ZvMDA
A la secció "T'envio un àudio" Mar Vallecillos reflexiona sobre les esquerdes del món d'avui a través d'una gravació de veu. Pots rebre els àudios a través dels canals de Whatsapp i Telegram.
