Foto: Tobias Gaulke
Quan la mires fa cara de patiment. Com us ho diria: arruga el front, tanca una mica els ulls, encorba les espatlles. Tot el seu cos es reclou, expectant, esperant que li preguntis: què et passa? Si no ho fas, accentua una mica més cadascun d'aquests gestos. Fins que tota ella és la representació exacta del dolor.
La Caterina diu que els anys li han passat volant i que a la vida s'hi ve a patir, i que si no pateixes, és perquè passes de tot i no t'ho prens en sèrio, això de viure. Que al treball s'hi va a treballar. Que els fills només et porten disgustos. I que el marit se'n va anar fa 36 anys amb una altra (o amb unes altres) i a tu et passarà el mateix. Carai, si en fa de pena, la Caterina.
Has d'anar amb compte, amb ella, perquè si se t'acut ensenyar-li el nou vestit blau que t'has comprat, et dirà on vas amb aquestes pintes i esclatarà a riure, que si no fos perquè se'n fot de tu, faria goig veure-la així de contenta, galtes amunt i mans a la panxa. Si per descuit li confesses que has trobat la feina de la teva vida, et dirà que per aquest i aquest i aquest motiu no val ni un duro. Si és una experta en trobar penúries, és per qüestió d'entrenament: s'hi ha dedicat 71 anys –amb un plus d'esforç després de la jubilació–. Us pensareu que ho fa amb mala intenció, això d'amargar als altres, però és que la pobra Caterina no es permet la felicitat. I per tant, com voleu que permeti la vostra?
La Caterina se sent sola i desenganyada. Però el que li passa és que ella mateixa es provoca la solitud i el desengany. Quan un fill la va a veure, ella, després de 8 minuts d'aguantar-se, explota i li exigeix que se separi, que s'està tornant calb de tant treballar i de tant aguantar la dona. I és clar, el fill l'engega a la merda i se'n va i ella no entén res, perquè ho deia pel seu bé. El desengany el porta atrapat a la pell: somia coses massa grosses: comprar-se la mansió que Julio Iglesias ha posat a la venda, que surt retratada a la revista Lecturas. O veure's en un Mercedes blanc sense pagar pel Mercedes ni haver d'esforçar-se pel carnet. O coses més petites: si per exemple la Remei porta un clip d'estrelles, ella també el vol, i els que té de pinça els rebutja. O més ben dit: es rebutja a ella mateixa.
Mireu la Caterina, com camina tensa pel carrer, vigilant-ho tot, perquè no la sorprengui cap espina, ans al contrari: abans la clavarà ella als altres. Mireu-la, mireu-la bé, perquè en el fons dels seus ulls veureu que l'únic que està fent, espasa en mà i pena al cor, és pidolar una engruna d'amor.
"Gent normal" és una secció en què Gemma Ventura Farré retrata les flaqueses que uns i altres tenim.
