No sé si eren un matrimoni. Suposo que en la meva mentalitat de nena dels anys noranta ho eren, perquè un senyor i una senyora de cabells grisos que compartien el darrere d’un taulell de fusta només podien ser un matrimoni. La meva mare m’hi portava de tant en tant, quan havíem de comprar samarretes interiors 100% cotó, blanques, amb tirants i foradets petits i esquitxats per tota la tela, i una floreta petita i rosa, inquietant, amb un parell de pètals verds, a l’alçada de la pitrera. No m’agradaven, les samarretes interiors. No les entenia, les samarretes interiors (i em penso que no les he entès, encara). Però m’encantava anar a veure l’espectacle d’aquella merceria o botiga de gèneres de punt (perquè no en venien, de vetes i fils), que estava en un carreró de la Vila de Gràcia. El paisatge de torres i piles de capses i capses i capses i capses, fent un extens mosaic, escrites amb retolador: “puntilles”, “piquis”, “coulottes”, “calces talla mitjana”, “calces talla gran”. Com despatxant – ¿què voldríem? – trobaven l’ordre en el caos. Com en un tres i no res el mostrador s’omplia de peces de llenceria i tapes i un parell de mans estenent samarretes damunt del taulell, venent el producte –doncs tenim aquestes, que surten molt bé– amb l’art i la cura d’un prestidigitador. I l’¿a tu, nena, quina t’agrada? (la flor lletja i pertorbadora sempre era la mateixa), que esculli la cria, que és qui ha de portar-les!, i respondre un no ho sé, ¿quina és millor?, per voler allargar una mica més, encara, tant la conversa com l’exhibició.
He hagut de comprovar si aquella botiga va tancar perquè després ja vaig créixer i vaig poder escollir no portar més samarretes interiors de cotó i vaig flirtejar amb cadenes self service que proliferaven i que, entre altres avantatges, no portaven floretes de cap tipus a l’escot. He hagut de comprovar si aquella botiga va tancar perquè quan, anys més tard, un augment imprevist de lloguer em va escombrar cap a un altre extrem de la ciutat, li vaig perdre la pista i ja no hi vaig pensar mai més.
Al nou barri on visc ara, que sis de cada set dies encara m’és aliè, hi ha una botiga amb un rètol antic –fons negre, lletres rodones i grises amb un cert aire art déco– on diu “Gèneres de punt”. S’assembla i em transporta a aquella merceria de finals del segle XX, però amb molt més refinament. Té un aparador centenari que emmarca els vidres amb fusta, i una franja superior feta de vitralls translúcids, lleugerament ornamentats. Però quan obres la porta de vidre no hi dringa cap campana, ni hi ha files i piles de caixes, ni rajola catalana, ni prestatges infinits de bodis, mitges, camisoles, ni cap matrimoni esperant-te al darrere de cap taulell (ni tan sols no hi ha taulell) per fer màgia desplegant. A dins, pintat de blanc de dalt a baix i a cop de llum de led, tot és ple de penjadors i penjadors i penjadors i penjadors de roba monstruosament barata, de 3 a 6 euros per peça, ja siguin pantalons, samarretes (exteriors) o jerseis.
De la botiga original, només n’han mantingut la carcassa.
Quan el propietari del local (i de catorze o quinze edificis) va apujar-los el lloguer i ells van abaixar la persiana després de cent dos anys d’ofici (¿qui compra, avui, a merceries, tenint calçotets a 3 euros?), l’ajuntament de la ciutat en va protegir l’edifici, per allò del patrimoni històric i la identitat local. I ara, al seu davant, hi ha grups de turistes que es fan selfies en aquest lloc pintoresc (retratant la vida de barri, l’ànima de la ciutat) després de fer una paella i abans d’anar a comprar fruita tallada amb un rajolí de sangria al mercat.
Em consta que la meva merceria no va tenir tanta sort i va ser engolida per una cadena de forns sense porta, sense deixar rastre.
Mentrestant, uns cinc barris més enllà, una botiga de jocs de taula, petita i acollidora, tancarà abans que s’acabi el mes. La regenta un bon amic que també és de fer escampalls (de taulers, de fitxes amb colors i formes, de cartes d’acció, de personatges, de recursos, de llibrets d’instruccions interminables) al damunt del mostrador. S’entesta a explicar-te joc per joc amb entusiasme, i fins que encerta el que t’encaixa no es dona per satisfet. Els divendres a la nit, els veïns que són clients hi fan partides nocturnes i ell els encarrega sopar. Coneixen la seva gossa i li diuen pel nom. I quan no saben què fer, es deixen caure per allà.
Però el marge de benefici que s’obté de tot això no és del que paga factures. Es veu que els temps on vivim no van ser del tot pensats perquè hi hagi comerciants que despleguin en taulells i t’ensenyin i conversin, i on la vida sigui pausa, i cada venda una relació humana, i on el consum no hagi de ser massiu ni tot fast fast fast fast fast.
D’aquest racó singular, no en conservaran ni la façana ni el rètol perquè no ha tingut temps d’estar-se allà els cent dos anys.
Cremarem Barcelona abans de regalar-la. O (espero) abans que ens cobrin entrada per visitar el parc temàtic en què fa temps que han (¿o hem?) anat convertint la ciutat.
"Grafit i paret" és una secció d'Anna Collell en què escriu a partir d’històries que tenen com a punt de partida les guixades que es fan en un espai públic, en una paret o una superfície que no pot ser profanada.
