La primera vegada que vaig obrir la porta a la guàrdia urbana eren les 11h de la nit d’un dissabte. Tenia 20 anys i un cubata ficat en un got de festa major entre les mans. Em vaig quedar blanca. Quan vaig cridar eo pareu la música que hi ha la urbana, l’allau de riures es devia sentir fins a Vic. Però la trobada es va saldar amigablement amb un si us plau, el volum més baix i no aneu a dormir massa tard, haha, nono, clarclar, d’acord, bonanit, gràcies.
La segona vegada que em va tocar obrir la porta a la guàrdia urbana ni jo tenia 20 anys ni eren les 11h de la nit, però tornava a ser un dissabte. L’intèrfon va sonar un sol cop i una veu només va dir “urbana”. Era l’hora de la banyera i vinga córrer a fer el sopar i quan el timbre de casa va fer el ding-dong ens vam llançar una mirada congelada. Quan el carter pica “correos” (pronunciat, sovint, arrossegat i amb desgana) no esperes que et pugi una carta.
Del centenar de possibilitats que se’m van apilotar al cap, en aquell microsegon d’abaixar la maneta i estirar la porta (¿qui s’ha mort?; ¿he perdut la cartera?; ¿ens han robat el cotxe?; ¿la T-mobilitat?; prometo que, si és música, no és meva, que no tinc temps de posar-ne), cap va ser del tot encertada.
No hi va haver massa preàmbuls: ¿Heu vist el veí de dalt?
Ell i ella, uniforme posat. Com quan surt a les pel·lícules, però sense ensenyar la placa.
¿Com?
El veí del quart segona, si l’heu vist, últimament. El que viu just aquí sobre.
Intento escrutar de pressa: veí de dalt, veí de dalt, veí de dalt. ¿Era un home? Veí de dalt, veí de dalt, veí de dalt. ¿Era gran? Veí de dalt, veí de dalt, veí de dalt. ¿Tenim un veí de dalt?
Demano el comodí a la meva parella. Resumeix concisament: uf, ni idea. El nen crida a la banyera.
¿Però heu sentit algun soroll? ¿Algun moviment, potser? ¿Un cop? ¿Passes?
Mmmm. Perfecte. Estem al mig d’una investigació policial i no sabem estar a l’altura. Em sap greu. M’excuso, m’excuso. No hem sentit res. Mai no...
Ens expliquen que fa un temps que ningú n’ha sabut res. Unes dues/tres setmanes. Ja hem trucat un dels seus fills per si pot venir a obrir el pis; però, abans, volíem saber si, doncs nono, no hi fa res, ho sento molt, entrarem ara, tant de bo que, no pinta bé, bonanit, gràcies.
No va passar gaire estona que es va començar a despertar moviment a l’escala. El fill obrint, crits continguts, els mossos d’esquadra. Nosaltres a casa, en silenci. El nen xisclant a la banyera. I, enmig de la commoció, que seguim mig d’esquitllentes, m’irromp el record de ja sé qui és! Un vespre, diria, em sembla, vaig pujar-hi a l’ascensor!
Em trobo, de sobte, reconfigurant la foto mental d’un veí que, per a mi, era invisible. El busco ben endins. Concentrant-me fort:
Home. Uns 70 anys. Cabells canosos. Ulleres amples, vidres gruixuts. Pudor de pipa. O no, no, espera’t.
¿Què fèiem, mentre ell es moria? ¿Miràvem la tele? ¿Em feia un cafè? ¿Va morir dormint? ¿Va demanar ajuda? ¿Va picar de peus i no el vam sentir?
Home. Uns 80 anys. La barba blanca, jersei de llana i sense ulleres. O no, no, espera’t.
El dibuixo com una bona persona. Juraria que em va somriure, aquell vespre a l’ascensor, i que em va dir bona nit. ¿Li hauria pogut dir alguna cosa? ¿Un pots comptar amb nosaltres si mai sentissis que ets a punt de morir? Vivim just a sota.
L’aixecament del cos ens va semblar breu. Només un cop sec que vam pressentir. I passes, passes, passes, passes. Llavors em va semblar impossible no haver sentit mai cap soroll. Haver viscut amb la mort sostre-terra sense ni haver-ho intuït.
Home, no sé quants anys, els cabells llargs, una cueta, abric llarg negre, les ungles netes.
Vivim amb la il·lusió que la vida està estructurada: que la gent neix, viu i quan mor, algú se n’adona. M’obligo a pensar en el veí, a donar-li una història, com si amb això pogués compensar-ne l’oblit.
Home, 73 anys, llogater, cabells tenyits, barba de dies, guants sense dits.
El dibuixo com una bona persona. I no sé si mirava pornografia infantil. Si mai va fer mal a un gos. Si tractava a crits la seva mare. Per què els seus fills no el van trobar a faltar fins passades 3 setmanes.
Home, 78 anys, exfumador, ¿i si feia ioga?
A la bústia, només un cartellet: 4t 2a. Per més que ho intenti, no el puc fer real perquè no existia. No el puc fer real perquè, per a mi, el veí de dalt només ha existit en la mesura que ha deixat de fer-ho.
Però avui, dos mesos més tard, al costat de l’ascensor m’hi he trobat un sac de runa. Una paret esmicolada amb restes d’un paper pintat que no s’han molestat a arrencar.
Avui he sabut que li agradaven les flors. I el paper pintat.
"Grafit i paret" és una secció d'Anna Collell en què escriu a partir d’històries que tenen com a punt de partida les guixades que es fan en un espai públic, en una paret o una superfície que no pot ser profanada.
