Nadal i festes són cadires.
A casa l’àvia eren entapissades, d’un verd de vellut sofert, i amb el respatller de fusta amb volutes i filigrana. Hi havia la de l’àvia Teresa, l’àvia Anna, la de la tia Mercè i, eternament de cap de taula, la cadira de l’avi Manel. La de la mare i el pare, la del meu germà Roger, la del nòvio de la Marta que (gràcies al cel, tot sigui dit) va durar-li quatre dies, la d’un parell de cosines i una per a mi, clar, també.
A casa l’àvia durant uns anys, Nadal van ser cadires que es buiden. La de la besàvia Teresa, que va durar 90 anys; la del nòvio de la Marta, que a ningú va interessar-li on carai havia anat; la cadira de la tia, la de l’avi i la del pare, un temps més tard. La d’aquell any que el Roger va fer un viatge a Lapònia i ens va enviar un Pare Noël que anés en representació seva a fer l’àpat familiar, les dels temps de la covid (que la Laura és positiva!) i, finalment, adéu àvia.
Nadal són cadires que es buiden. I les tenim molt presents, aquestes cadires que es buiden. I els hi oferim algun brindis, quan arriben els torrons i algú mastega i bufa neules igualet que ho feia l’avi, exactament des del seu lloc.
Nadal són cadires que es buiden, però també cadires que s’emplenen. I possiblement perquè a casa fa molt que buidem cadires, m’he adonat que he pensat poc en totes les que hem omplert. Les cadires de l’Albert, el Nil, la Jana, que volen cagar el tió mentre mengem els galets. La del nou nòvio de la Marta (gràcies al cel que li dura) i que, a més a més, té dos nens. La de l’amic del Roger que ve un any sí i l’altre no gaire i la del parell de cosines, que passarem però a fer els cafès. I que bonics, aquests nadals, plens de cadires que s’habiten i on (tot apunta) que se n’hi aniran afegint més i més.
Pensem en les cadires buides, potser menys en les que s’omplen. ¿I si, aquest any (que corrin polvorons i cava!) els regaléssim un txin-txin, també?
A tu, que avui ocuparàs seient entre la teva família política i picaran damunt la taula cantant-te un parapapà quan et serveixis, nerviosa, una copa de vi negre amb el tap encara posat. A tu, que en alguna casa que fins ara t’era estranya, aquest vespre hi faràs un quinto o un bingo musical. A tu, que fingiràs saber-te els 38 noms dels cosins, però confons totes les tietes i això et passarà durant anys. A tu, que t’estrenes de net; a tu, que no has fet mai de cosina; a l’amic que sí, i tant, vine, que on n’hi caben tres hi caben els qui s’estimen.
A tu, que aquest Nadal debutes en una nova família: que omplis la teva cadira i ho facis amb alegria. Qui té una cadira té un tresor.
Que abracem les cadires plenes i honorem els seients buits. I que sempre en tinguem una, d’aquelles mateix de tisora, allà en un racó, plegada, per si de cas un Nadal o altre troba un titular que la vulgui omplir.
"Grafit i paret" és una secció d'Anna Collell en què escriu a partir d’històries que tenen com a punt de partida les guixades que es fan en un espai públic, en una paret o una superfície que no pot ser profanada.
