Foto: Vinoth Chandar
Abans corries i corries. No podies repetir curs. En cap sentit: ni a l’escola, ni a la feina, ni en res del que feies. Calia avançar i com més ràpid millor. A casa éreu calvinistes (sense saber-ho) i, com a bons drapaires del temps, s’havia de treure partit de cada minut. Fins que un dia veus –oh sorpresa!– que els cursos es repeteixen. No és que el temps s’hagi plantat; continua avançant al seu pas, però a tu t’ha obligat a parar. És el moment en què fas clic: entens que la vida no és un dos més dos fan quatre. Té disfuncions i interferències.
El temps et fa parar quan passen les coses grosses: les bufetades, les solituds, les decepcions i les pèrdues. Però també ens aturem de mica en mica perquè tots som petits sísifs. Arrosseguem cap amunt les càrregues quotidianes i ens les tornem a trobar l'endemà. No són cap tragèdia, però sumen: la casa que es desordena, la trucada que tens pendent, aquella relació que no flueix, la factura que t’arriba, la son que s'acumula, la feina que no surt, la incapacitat de fer el que dius que faràs, l’armari que ha de canviar d’estació. I tu que hi vas al darrere. I, amb tots aquests deures, s'amplia la teva particular cartera de frustracions.
Però un bon dia tornes a fer clic: potser no es tracta de córrer més que el temps, sinó de saber-lo esperar. La passivitat no és cap virtut però la paciència, sí. El que ha de passar passarà. I és cert que hi ha una tendència a l’entropia: la pols s’acumula, els plats s’embruten, les màquines s’espatllen i a nosaltres ens surten arrugues. La vida no és com voldríem, però no tot es fa malbé: de vegades el cos es cura, la ràbia s’esvaeix, la tristesa s’apaivaga, algú es reconcilia i nosaltres florim.
