Baixant cap a Barcelona des del nord per l’AP-7, arriba un moment que comença a sentir-se una fortor química que penses que ha de ser nociva per força. Llavors mires a banda i banda de l’autopista i hi trobes la fàbrica de la Royal; exacte, la dels pastissos de sobre. Ja m’imagino que la pudor química no deu venir d’allà, però com que cada vegada que sento la pudor i aixeco els ulls el primer que veig són les lletres vermelles que diuen Royal, dins el meu cervell ja s’ha produït una associació absurda. Ara, quan vaig al súper i veig les capsetes de llevat i els cheescakes de trola, se’m dispara el record de la catipén tòxica. Si jo fos el senyor Royal faria treure aquell cartell de la fàbrica.
Sigui com sigui, és allà on comença la frontera de la bombolla olfactiva de l’àrea metropolitana. Quan vius a ciutat, no sents la pudor que fa (o no la sents sempre, o no la sents tan forta), però quan vens de fora és un bufetada a la pituïtària. El més obvi són els fums dels motors que es queden estancats entre el Tibidabo i Montjuïch, en un etern xup-xup de micropartícules cancerígenes. Però la ciutat té moltes altres olors que la defineixen. Per exemple, la fortor de pixum caní i humà a cantonades i racons. També els perfums. Jo diria que a pagès les persones no s’ensulfaten tant. O potser és que a ciutat hi ha més proximitat física i, per tant, les colònies es fan més presents (ai, aquell aire irrespirable que es concentra als ascensors). És curiós (o no) que la paraula embalsamar tingui dos significats tan oposats: d’una banda, la de preparar un cadàver amb substàncies a fi de preservar-lo de la putrefacció; de l’altra, perfumar. Ves que els perfums no ens serveixin per ocultar que per dins estem morts.
Però sens dubte una de les coses més característiques del món olfactiu de la ciutat són les olors dels locals comercials: els efluvis descoratjadors que surten dels locals on serveixen hamburgueses de plàstic i french fries flàccides; les fragàncies embafoses i suposadament elegants que emanen de certes botigues de roba; la flaire dolcenca i enganxifosa que projecta aquella cadena de botigues de joguines per atraure la canalla com mosques a la merda (i segurament el símil de perfum i merda no sigui gens inapropiat: els millors fixadors per als perfums són derivats de la merda —escatol, ambre gris— i no són pocs els que porten notes de putrefacció). Sigui com sigui, això de les botigues és inquietant perquè les olors alteren el nostre estat d’ànim i el nivell d’excitació, és a dir, el nostre comportament, sense que en siguem conscients.
A pagès, les olors són diferents. Quan plou (o potser hauria de dir quan plovia, perquè ja gairebé ni me’n recordo), la fortor fèrtil de la terra mullada. A l’hivern, la sentor de llenya cremada que s’enfila en torterols cap al cel. Les nits d’estiu, la fragància dels mirabajans badats. Però no tot són flors i violes. A l’inici de la tardor i la primavera, la ferum asfixiant dels camps abonats: fems i purins. Merda i pixum, en definitiva. Ja tornem a ser allà mateix.
El cas és que les olors tenen un poder immens sobre nosaltres. Són capaces de fer aflorar records que ni sabíem que teníem dins el cap. Una olor coneguda, fins i tot si no la sabem identificar ni associar a cap moment concret, ens pot despertar emocions de tristesa, felicitat, confort, seguretat, tendresa. Estem envoltats d’aquestes armes psicològiques i ni tan sols disposem d’un vocabulari decent per descriure-les, cosa dramàtica si tenim en compte que les coses que no podem anomenar tenen una existència més vague, més dèbil. Hauríem de desenvolupar (i dominar) un lèxic per descriure olors de la mateixa manera que som capaços de descriure qualsevol cosa que veiem amb tot detall, fins al punt que un altre pot arribar a imaginar amb força exactitud de què li parlem.
Penso, doncs, aquestes coses i em sento estúpida. Estic a la mercè d’unes percepcions que no entenc del tot, que no puc ni descriure i que tenen influència en la manera com em sento i com actuo, d’unes olors que sovint ni tan sols percebo conscientment i que transporten missatges subliminals i feromones. Unes olors que poden condicionar quant gasto, de qui m’enamoro, de qui em refio, amb qui tinc fills. Ves a saber totes les decisions de les nostres vides que, sense saber-ho, han estat culpa d’una olor. Som uns titelles. Uns titelles amb el nas molt fi i el cap molt buit.
"La doble vida" és una secció en què l’escriptora Carlota Gurt contraposa les seves dues vides: passa una setmana a ciutat amb la parella i una altra al camp amb els seus tres fills.
