Quan tenia divuit anys i havia d’estudiar em ficava en algun bar. Com que ja sabia que m’hi passaria com a mínim un parell d’hores, per no abusar triava locals que o bé no tinguessin gaire clientela o bé fossin el més impersonals possibles (per exemple, durant una època m’instal·lava en un absurd Pans & Company de plaça Urquinaona). Estar envoltada d’un soroll continu, d’una mena de remor, m’ajudava a concentrar-me. En canvi, si em quedava estudiant assetjada pel silenci de la meva habitació, qualsevol petit soroll cridava la meva atenció: la cadena del vàter del pis de dalt, una persiana que pujava, els crits de la veïna del setè. A mi no hi ha res que em distregui més que el silenci imperfecte (que és l’únic silenci possible en el nostre planeta). Ara ja no vaig de bars quan em vull concentrar, però de vegades em poso uns auriculars amb soroll blanc, la qual cosa obeeix al mateix principi que la remor del bar.
Sovint explico aquesta anècdota quan em pregunten quines condicions em calen per escriure. Hi ha la idea (¿equivocada?) que als que ens dediquem a escriure ens cal un santuari per posar-nos a la feina. Sens dubte, la rutina ajuda a ser productiu, per allò que la rutina és una manera d’entrenar la ment en la repetició i d’aconseguir que es posi a treballar d’esma, sense haver de forçar-ho. Però una cosa és la rutina (que jo, malauradament, tampoc no tinc) i una altra és l’ordre, el silenci, el fanatisme per un espai, l’obsessió. En definitiva, la superstició.
Jo, per la meva estranya situació de tenir (com a mínim) una doble vida, em veig obligada a escriure en condicions molt diferents. A Barcelona, escric al menjador (no tinc habitació extra per fer de despatx) davant d’una finestra que aboca al pati interior d’una illa de cases. És un pati fet de patis desendreçats, roba estesa desgavellada, arbres, gats, antenes, coloms parrupaires que es posen al fil d’estendre, veïnes parrupaires que no callen, un centre espiritual que munta uns saraus de por. A més, al menjador on escric no estic sola. Hi és ell, assegut a prop, també escrivint o treballant. I de fons, la simfonia de la ciutat: veus, radials, motos, sirenes, rentadores, més radials.
A La Pera, escric en una habitació petita, davant d’una gran finestra que dona a un camp, amb el bosc com a teló de fons. De tant en tant alguna cosa es mou a fora i m’obliga a mirar: papallones, bernats pudents, ocells, alguna guilla. Amb la finestra tancada, només se sent el meu tecleig i el ventilador de l’ordinador massa vell. Els caps de setmana, de vegades em mudo al menjador per canviar d’aires i llavors escric a la taula gran, amb els meus tres fills rondant i fent soroll (la guitarra, el piano, la melodia estrident d’algun videojoc, el telèfon, la pregunta gens urgent que em venen a fer amb urgència).
Així que quan em pregunten per les condicions necessàries per escriure, també acostumo a respondre amb una comparació. Escriure és com dormir. ¿Oi que quan tens son, veritable son, ets capaç d’adormir-te a qualsevol lloc? Si bé és cert que segurament t’estimaries més dormir en un llit tou o dur i amb un coixí que s’emmotlli a les teves manies cervicals, també és cert que si tens son, t’adormiràs on sigui: al tren, a l’autobús, a terra, fins i tot encara que puguis acabar mort: al volant, a la banyera, fumant al llit. Doncs amb l’escriure passa una mica el mateix. Potser sí que hi ha certes condicions que prefereixes —en el meu cas, una remor contínua, una pantalla que no sigui minúscula, una tassa amb algun líquid calent i marronós (te, cafè, infusions)—. Ara bé, si tens ganes, dèria, necessitat d’escriure, ho faràs on sigui.
El que passa és que de vegades tens ganes d’escriure i no te’n veus capaç. És llavors quan sembla que el món es confabuli contra tu. Sorolls, llums, gratera, son, nervis, taules, cadires, silencis, trucades, missatges, feines, correus, picors psicològiques, moviments rere la finestra, indigestions del jo. I llavors neix la superstició del santuari. Perquè sempre és més fàcil donar la culpa al món, que acceptar que el santuari per escriure no és a fora, sinó a dins. I que està saquejat, buit, infestat de pors.
"La doble vida" és una secció en què l’escriptora Carlota Gurt contraposa les seves dues vides: passa una setmana a ciutat amb la parella i una altra al camp amb els seus tres fills.
