Les passes a Barcelona són grises. El gris fosc de l’asfalt, el gris intermedi dels panots, el gris claret d’algunes zones cimentades. Són d’un gris interromput puntualment amb les franges blanques dels passos zebra i les grogues de les superilles i dels prohibit estacionar. La resta: gris. Aquí i allà també un clot on neix un arbre entaforat en uns centímetres quadrats de marró. Terra confinada, constreta, escanyada per un quadrat gris. La grisor, però, té els seus avantatges. Per exemple, la uniformitat.
A ciutat el paviment és llis i sense sorpreses —tret que ensopeguis unes obres (últimament tens tots els números) o una boca de clavegueram oberta—. De vegades jugo a caminar vint passos amb els ulls tancats, i amb cada pas la por va creixent, com si allà on els ulls acaben de veure una recta sense obstacles de cop hi pogués aparèixer un mur de formigó; potser només és una més de les meves dèries: també a la vida imagino murs de formigó on no hi ha res més que una esplanada sense destorbs. Però el terra, deia. A Barcelona podria anar amb talons d’agulla sense gaires problemes (podria però no puc, perquè al sabater de casa no tinc instruments de tortura d’aquests). Els patins són una mica més problemàtics: el baix relleu dels dibuixos dels panots produeixen una vibració desagradable i quan te’ls treus fins els pensaments et tremolen (o et tremolen més del que ja solen fer-ho). Però convindreu amb mi que a grans trets la llisor urbana és la nostra aliada.
Als disseminats de La Pera és una altra història. Allà les passes són marrons. Passejar-s’hi amb talons d’agulla seria una temeritat, a més d’una estupidesa; els patins ni me’ls plantejo, i fins i tot les sandàlies més innocents acaben mortificant-me perquè se m’hi fiquen totes les pedretes i m’he d’aturar cada deu passes a treure-me-les; la veritat és que les pedres a les sabates (reals o metafòriques) acostumen a ser culpa nostra per no calçar-nos de manera apropiada per les circumstàncies. A banda i banda de les meves passes marrons, hi ha la possibilitat de fer unes passes verdes: el verd rudimentari de les falgueres, el verd cremat de l’herba assedegada, el verd cridaner de la molsa (la mateixa molsa que, malgrat la prohibició, els urbanites ateus cullen per al seu pessebre cristià), el verd vampíric dels esbarzers ansiosos per treure’t una gota de sang (és inevitable esgarrinxar-se quan t’endinses en la part salvatge; com diu Goethe: «ningú no es passeja impunement sota les palmeres»), el verd traïdor de les ortigues. I entremig de tots aquests verds, a la primavera, de tant en tant una paparra que ha vingut a encomanar-te malalties esgarrifoses. Els verds com la humanitat: rudimentària, cremada, cridanera, vampírica, traïdora, parasitària. Però el verd m’encanta.
Els reguerols de la pluja van esculpint el terreny molt a poc a poc però amb una tenacitat de ferro (idea: encarar la criança dels fills com una pluja constant, modelar-los amb suavitat i evitar les pluges torrencials i destructores de la pedagogia estricta). Els monticles i sots creats per la pluja es van consolidant cada vegada que passa un tractor: les roderes d’aquells pneumàtics de metre i mig creen uns solcs llargs i fondos (quan s’omplen d’aigua no puc saber quina profunditat tenen: si són uns toll de no res o si l’aigua amaga un forat que se m’empassarà sencera; com la vida: que no saps mai si és un toll de no res o un esvoranc que se t’empassarà sencer). Hi passo amb el cotxe i hi caic a dins, catacrac, com caic en els solcs dels meus pensaments, de les meves angoixes i tristeses, que amb les seves rodes colossals m’han deixat una marca irreversible. Amb l’edat, cada vegada més solcs, i a diferència dels camins de terra, per als viaranys psicològics no existeix cap maquinària que pugui aplanar-los i tornar-los a deixar per estrenar. Només aprendre a conviure amb els solcs i evitar caure-hi massa sovint. En definitiva, que tinc la suspensió del cotxe feta una merda, i els amortidors de l’ànima, deunidó també.
Sigui com sigui, als disseminats, les sabates sempre brutes: si plou perquè el fang, si no plou, perquè aixeques polseguera amb cada passa. Si no me les tragués en arribar a casa, la tindria brutíssima. A Barcelona, per més que no hi ha terra que se t’arrapi a les soles, també te les has de treure, perquè els carrers estan plens d’uns reguerons infectes: pixats secs de gossos, de borratxos, de canalla, restes de vòmits a les cantonades, partícules de cucaratxes esclafades (a l’estiu: aquelles processons que munten, que sembla la cua de la Sagrada Família: i ara que ho penso, potser les cuques i els turistes s’assemblen massa). I vulguis o no, en caminar per la ciutat trepitges aquestes restes repugnants i tot d’àtoms de porqueria i de pixats i de vòmits se t’incrusten a la sola de la sabata: és per això que te les has de treure quan arribes a casa, perquè no voldries mirar amb un microscopi i trobar àtoms de pixum i de merda a la cuina on et prepares el menjar, a les rajoles on fotràs un clau desficiós i improvisat.
Els terres, deia, grisos, marrons. Quan camino per ciutat faig matemàtiques: comptar llosetes, quina dèria més inútil i gratificant. Si et dediques a comptar llosetes, no comptes les feines que has de fer ni les factures que no has cobrat, tampoc les possibles decepcions que has sembrat ni els fracassos ni les promeses ni les pors o les alegries vertiginoses. Comptar llosetes és gairebé meditar: buidar la ment i entregar-te a un present absolut i buit. Comptar llosetes, evitar trepitjar les línies, detectar totes les tapes metàl·liques que donen accés al submon: la boca de reg, la boca de registre, la boca de gas (també les immenses boques de metro que es passen el dia engolint i escopint humans). Terres plens de boques. La ciutat afamada. I aquí i allà veus puntes de cigarret, xiclets esclafats (a la Rambla n’hi ha quinze per metre quadrat), un trianglet fosforescent de la grua que algú recollirà amb ràbia i incredulitat, una merda de gos (cada dia més gossos i menys canalla: la recerca d’un amor incondicional que no et demani massa i que no et faci sentir culpable i insuficient).
Als disseminats no tinc llosetes per comptar i m’he de concentrar a no caure. El present absolut i buit també és això. I de tant en tant, aixecar la vista i deixar de tocar de peus a terra.
"La doble vida" és una secció en què l’escriptora Carlota Gurt contraposa les seves dues vides: passa una setmana a ciutat amb la parella i una altra al camp amb els seus tres fills.
