Era un dia de llum i de vent. Vaig passar per la Rambla del Prat de Barcelona i una pluja de fulles seques va començar a caure del cel. No eren ni cinc ni vint. Centenars de fulles esgrogueïdes voleiaven lentes en un recorregut atzarosament helicoïdal. La caiguda era suau però imparable com totes les caigudes, inclosa la vida mateixa. El carrer va quedar cobert d’una catifa que cruixia en trepitjar-la.
Avui he sortit al porxo i m’he trobat un munt de fulles acorralades pel vent contra un racó. Quan eren petits els nens jugaven a escampar-les i fer-les volar. Ara no sé què fer-ne. Així que no en faig res. No les escombro, no les retiro, no les toco. Són allà com un testimoni de la mort estacional.
Potser les deixo al porxo perquè em recordin que quan arriba la tardor també hi ha petits trossets de mi que s’assequen i es moren. Soc una dona de fulla caduca. Sovint voldria ser una persona de fortalesa perenne, però no en sé. Un no tria l’arbre que és. Tampoc soc l’única. La meva mare ja m’ho deia: Les tardors són dolentes. Els especialistes ho expressen amb més ciència: Trastorn afectiu estacional. Aquest és el nom oficial dels efectes de la tardor sobre el nostre estat d’ànim. Es veu que afecta al voltant del 10% de les persones (xifra que em sembla exageradament baixa). Com tot, és una qüestió de grau. Alguns tindran pensaments suïcides, altres només seran posseïts per un lleu desànim, per una apatia invencible, per una resignació pudenta. Diuen que té a veure amb la disminució de les hores de llum. Diuen que afecta més les dones que els homes. Després, la cosa s’allarga tot l’hivern, però el sotrac gros és a l’inici, perquè passa com amb qualsevol altra foscor: quan hi entrem, ens sembla que el món és negre com el petroli (i enganxós i pestilent), però al cap d’una estona, els ulls s’hi acostumen i aconseguim distingir un contorn que ens convenç que la foscor del món és relativa i transitòria. De la mateixa manera, entrem en les nostres foscors durant la tardor, però quan arriba l’hivern ja ens hi hem acostumat una mica, i fins i tot ens sembla que l’obscuritat ens resguarda de qui sap què. Després vindrà l’astènia primaveral, que no és altra cosa que l’esgotament de tornar-se a posar en funcionament i sortir al món.
Abraçar la cova, saber que arribarà la primavera (o millor: l’estiu aclaparadorament immòbil), recordar que no és més que un cicle, teoritzar sobre les foscors, no impedeix que et corsequis, que et marceixis, que perdis trossos de tu que voleiaran pel món com fulles mortes perquè algú les escombri o les ignori o les faci cruixir sota els seus peus (sí, ara és més fàcil trepitjar-te), no evitarà que et preguntis si aquells fragments que has perdut pel camí rebrotaran o no (sempre una veu que et diu que no).
A la tardor desitjaria ser un os. Però més que hibernar, voldria tardorar: estalviar-me el canvi d’agulles emocional i dormir dos o tres mesos per despertar-me al cor de l’hivern. Perquè a la tardor tot està en moviment —les fulles es desprenen, els bolets estripen la terra, els cabells cauen, els cels s’incendien amb les postes de sol—, i el moviment és ànsia, agonia, desassossec. En canvi, a l’hivern tot està quiet i mut. Ens quedem a casa. Tanquem les finestres. A les sis de la tarda és negra nit. A l’hivern, mort i silenci. I la mort sempre és un lloc millor que l’agonia.
"La doble vida" és una secció en què l’escriptora Carlota Gurt contraposa les seves dues vides: passa una setmana a ciutat amb la parella i una altra al camp amb els seus tres fills.