De vegades, poques, passo por; vull dir que de vegades passo por física. De por existencial no en passo de vegades, en passo sempre: ¿m’estaré equivocant en la manera com educo els meus fills, estic prenent decisions equivocades a la vida, acabaré merescudament pobra i sola quan sigui vella, em penediré de tot o de res, etc.? Aquestes pors m’assetgen al camp i a la ciutat, però cada lloc té les seves pors físiques particulars.
A Barcelona pots tenir por que un cotxe (o pitjor: un autobús, un camió de la brossa) es desviï un metre i t’atropelli. Que uns terroristes obrin foc al mig d’un carrer comercial o posin una bomba al metro o pugin a la vorera amb una furgoneta i s’emportin tothom per davant. Que et caigui una bastida al damunt (com m’angunieja veure la fragilitat del punt en què l’estructura toca el terra). Que un malparit se’t fiqui al portal de casa i et robi o et violi o et mati, o tot plegat, una cosa darrere l’altra. Que un avió s’estavelli contra l’edifici on vius o que et caigui a sobre un helicòpter d’aquests de la poli que cada dos per tres ens sobrevolen com si visquéssim en una distopia. Que un tarat t’empenyi a les vies del tren just quan passa, pel pur goig de veure com t’esventres. Que un dia de pluja facis una relliscada mortal en un pas zebra (evita trepitjar la franja blanca, reina). Que algú t’entri a casa mentre dorms i, espantat, et clavi un ganivet quan l’enxampes. Que el veí dement, el mateix que es pixa per l’escala, el mateix pel qual els bombers han hagut de venir un parell de vegades a esbotzar-li la porta, acabi triomfant i se’ns emporti a tots amb un incendi o una explosió de gas. Que rebentin les canonades subterrànies per les quals circulen tones de gas natural i la ciutat sencera voli pels aires convertida en un confeti grisós. Que vingui una apocalipsi zombi i et quedis atrapada a la ciutat, sentenciada. Que arribi la fi del món i et moris de gana perquè als súpers no queda res i no pots escapar de la ciutat. Que et moris després de menjar-te un colom sarnós de viu en viu.
A pagès, la majoria d’aquestes pors són inexistents o tenen variacions. A pagès, per exemple, fa més por que en un incendi les flames t’envoltin i no puguis sortir de casa. Que et caigui un llamp i et socarrimi perquè vius enmig d’un camp; o que un llamp entri per la xemeneia; o que descarregui a l’antena de quinze metres que vas haver de posar per tenir una connexió a internet mínimament decent i que ara s’eleva cap al cel invocant llamps destructors. Que un senglar palplantat al mig de la carretera provoqui un accident, et destrossi el cotxe i les cervicals, o que faci que t’empotris contra un arbre. Que amb les pluges torrencials es produeixi un esllavissament just quan tu passes, o que et caigui un arbre a sobre: un d’aquests pins alts i raquítics amb arrels superficials, o aquell roure colossal que creix en un pendent massa pronunciat, però sobretot el xiprer descomunal que flanqueja l’entrada i que et partiria la casa per la meitat. Que tinguis un atac de cor o qualsevol altra emergència mèdica i l’ambulància no arribi a temps o ni tan sols arribi perquè sense la ubicació de GPS tothom es perd per arribar fins a casa teva. Que algú t’entri de nit a casa, mentre tots dormiu, i la cosa es posi violenta (de la por física pels fills si de cas ja en parlarem un altre dia, que avui no em dona per a tot). Que un dijous o un diumenge, dies de caça, surtis a penjar la roba i t’encerti la bala perduda (o irresponsable) d’un caçador (els gossos dels caçadors que de tant en tant apareixen pel porxo són un avís que t’hauries de prendre seriosament). Que un dia que sortiu tard de casa, acceleris massa i el cotxe derrapi en algun revolt de la pista forestal i s’estampi contra una paret de roca. Que vingui una apocalipsi zombi i els zombis assetgin casa teva, enganxats als vidres del menjador, fins a trencar-los. Que arribi la fi del món i et moris perquè ets inútil: no saps fer foc sense mistos, no saps caçar (i si en sabessis, no saps espellar i esbudellar un animal), no saps identificar les plantes comestibles, no tens coneixements de primers auxilis; no saps fer res de res, inepta, tu ves escrivint, burra.
I després hi ha una por comuna a tots els llocs. Que s’acabi l’aigua. Que els embassaments es buidin. Que els pous s’assequin. Tot i que, ben mirat, això ja no és una por. És una realitat. Tremoleu amb mi.
"La doble vida" és una secció en què l’escriptora Carlota Gurt contraposa les seves dues vides: passa una setmana a ciutat amb la parella i una altra al camp amb els seus tres fills.
