Foto: Facebook Bruce Springsteen
De vegades llegeixo alguna cosa, una frase, un titular, i tinc la sensació que se’m tiba el fil d’un cabdell que no sabia que duia a dins. Per exemple, l’altre dia: un article a La Vanguardia que es deia Las profundas heridas que impidieron a Johnny Hallyday ser un hombre feliz, en què la periodista Astrid Meseguer parla de la biografia Johnny Hallyday: A toda tralla (Expediciones Polares), de Felipe Cabrerizo, coetaeni meu que va quedar fascinat pel cantant francès després de veure’l en un concert.
No conec gens Hallyday i crec que mai havia escoltat una cançó seva –tanmateix, mentre escric això a l’Spotify sonen, beneïda tecnologia, Je te promets i després L’envie; que em perdonin els fans però, de moment, ni fred ni calor– però hi connecto de seguida pel titular, que les ferides de l’ànima sempre m’han pogut, i després per aquest fragment:
“Sentía pavor ante la idea de perder todo lo que había conseguido y se ponía nervioso antes de actuar en directo. Sin embargo, una vez pisado el escenario, era un hombre de una seguridad arrolladora”.
La ciclotímia de la gent que aparentment ha triomfat a la vida em fascina i m’ha recordat la del meu admirat Bruce Springsteen, que dalt de l’escenari és Déu, Jesucrist, la Verge, la Santíssima Trinitat i tots els sants i santes junts que se’t puguin acudir, però que després, tancats els focus i quan la suor de l’esforç ja s’ha escolat pel desguàs de la dutxa, és un home que s’ha passat la vida lluitant contra la depressió, com ell mateix explica a la seva autobiografia Born to run (Malpaso). I em pregunto: quin és el Bruce real, el que lluita cada dia per no ser derrotat per la vida o el que la venç de manera rotunda i inapel·lable durant unes hores cada vegada que fa un concert? Quin dels dos era el Halliday de veritat, el que dubtava o el de la seguretat abassegadora un cop trepitjava l’escenari?
La resposta és òbvia: els dos, són els dos. Dues cares de la mateixa moneda, el yin i el yang, blablabla, sí, esclar. Però a mi m’interessa saber si l’un pot existir sense l’altre, m’interessa saber què passaria dalt de l’escenari si a fora no hi haguessin dubtes i inseguretats i, el que em fa por de veritat, m’interessa saber què passaria si hi haguessin els mateixos dubtes i pors però mai no hi hagués escenari.
No parlo del fet artístic com a tal, que aquest és un altre debat. Parlo de buscar llocs on trobar-se un mateix, encara que sigui una estona, moments en què tens la sensació que ets coherent, que hi ha un cert sentit en el que ets, en allò que fas. Springsteen i Halliday pugen a l’escenari i potser allà exorcitzen els dimonis, o en fugen, o els eixorden, o no ho sé: sí que sospito que és el lloc on se senten coherents, alineats amb alguna cosa. Tots hauríem de poder pujar a un escenari per sentir això mateix, amb el benentès que aquest escenari pot ser qualsevol cosa: a mi de vegades –no sempre– em passa quan em poso davant d’un micròfon o escric, a altres quan torneu una clavícula a puesto, expliqueu amb èxit una arrel quadrada, claveu el llibre que el lector necessitava, teniu una exclusiva, quan jugueu amb la vostra filla, feu un gol, us manifesteu per una injustícia, pengeu una lleixa perfectament anivellada, eviteu un desnonament injust, us tanqueu a casa i feu contes i novel·les, corregiu, editeu, o il·lustreu, descobriu el mecanisme exacte que fan servir les cèl·lules canceroses per metabolitzar la glucosa, aconseguiu que el client marxi amb un somriure perquè el tallat era tan perfecte com ho pot ser un tallat descafeïnat de màquina amb la llet natural en got de vidre: conquestes efímeres que només duren unes hores, com un concert, que es fan pam a pam, centímetre a centímetre, per anar guanyant un territori on poder sentir aquesta coherència.
O potser no, potser no s’acumula, potser no es conquereix res, potser l’endemà la neu ha cobert totes les teves petjades i hauràs de tornar a buscar el camí, potser al final del dia el comptador es posa a zero, game over, torna-ho a provar, i tu que cada dia t’enfrontes a la vida normal com qui surt a lluitar contra el drac hauràs d’aprendre a practicar aquest funambulisme vital, sempre a punt de caure però mai fent-ho del tot. La pràctica et permetrà fer equilibris sobre l’abisme, però quan bufi el vent, quan algú bellugui la corda, et caldrà una cosa més: trobar una perxa que et permeti mantenir l’equilibri. Perxa, escenari, coherència. T’hauràs de conformar amb el contacte fugaç, amb el sentiment que s’escola entre els dits, perquè tenir-lo sempre és ser Buda, el Dalai Lama, Jesucrist, i d’aquests n’hi ha pocs i només me’n crec a la meitat. La resta ens conformarem amb una estona, “Et prometo un moment de febre i dolçor/ no tota la nit, només unes poques hores”, que diu Halliday a Je te promets.
