Foto: Coline Haslé
La meva pell i jo no ens acabem d'entendre. Ha heretat de la mare una sensibilitat extrema a la zona dels pòmuls, i s'enceta tot d'una quan ploro, com un atac furiós de pol·len primaveral. També s'irrita quan m'hi fan petons. Crec que només vol cridar l'atenció, i com que ens coneixem de fa temps, ja no li faig gaire cas, perquè no m'acaba d'entendre quan li explico que no renunciaré mai a les besades, i que les llàgrimes fan net, i calmen.
Per compensar-la, li regalo de vegades (molt de tard en tard) una banyera amb aigua molt calenta i molta escuma. Sals perfumades. Suavitat. Tendresa. Però ella encara remuga, rondinaire com una nena petita, i per distreure-la li conto que han obert per fi el tram del carrer Mallorca que m'obligava a fer marrada per arribar a la feina, i que ara torno a passar davant la Sagrada Família, que m'ha fet feliç recuperar aquest paisatge; i que ahir i avui, com que no controlo gaire el temps, he arribat abans d'hora i m'he pogut escapar més estona a la terrassa per veure el mar. Està un poc dolguda encara perquè aquests dies l'he tornat a maltractar una mica, però intento explicar-li que és que m'havia deixat una porta mal tancada i que de vegades les portes costa acabar d'ajustar-les. Que no passi pena, li dic, que ja no s'hi escola ni una mica de corrent d'aire. Que ja no fa fred a dins de casa. Que la tramuntana, ja se sap, quan no tres dies, dura una setmana, i després el cel és més net, i els colors més vius.
No li he pogut prometre, però, que evitaré les besades.
* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.
"La vida té vida pròpia" és una secció en què Sònia Moll parla del que vol, del que li passa pel cap i pel cos.
