Foto: Sony Pictures Classics
Ens agrada allò que ens torna a llocs que vàrem estimar. No ho havia pensat mai, fins que l’altre dia vaig sortir del cinema, després de veure Call me by your name.
Jo m’he fet llegint, mirant i escoltant, però el cinema m’ha dut sempre a llocs on he descobert coses per primer cop. He vist la vida a través dels ulls dels meus directors preferits: amb ells he après què era enamorar-se i patir. El desconsol del primer desamor. M’hi he reconegut en les llàgrimes barrejades amb mocs, brollant descontrolades. També he tingut la sensació de no ser ningú en un món que em semblava inhòspit.
La pel·lícula de Luca Guadagnino ha tingut un efecte insospitat en mi. Més enllà d’agradar-me, ella tota sola, m’ha fet tornar als llocs d’algunes pel·lícules que van ser importants: el riu d'Els joncs salvatges, d’André Techiné, la descoberta del desig i la confusió que genera, canviant la Provença per la Toscana, l’estiu del Conte d’estiu d’Eric Rohmer i altra vegada la sensació de no acabar d’encaixar, de ser invisible, l’aprenentatge i l’anar contra corrent d’Una habitació amb vistes i el record sublimat de la camisa a Brokeback Mountain. També les llàgrimes m’han dut a les llàgrimes i els sanglots de La vida d’Adèle. Potser me’n deixi alguna, però el que és segur és que totes les pel·lícules que vaig revisitar mentalment després de veure Call me by your name, em tornen a llocs que estimo, a tots els pòsits que sabia que m’havien deixat aquelles pel·lícules tan bon punt havia desat les ulleres dins la bossa.
Hi ha només un primer cop, per a mi, en aquesta pel·lícula deliciosa: la certesa de la mirada enrere no des del paradís perdut, sinó des de la consciència del bagatge vital que dona el pas del temps. No descobria, no m’hi identificava: hi retornava sense nostàlgia, sense la voluntat de recular a cap temps millor, com qui mira un àlbum de fotos i s’hi veu petit i sap que és ell, però des d’una distància entranyable.
Som tots els estius en què ens creixien els pits i ens sentíem entre incompresos i les persones més excepcionals del món, en funció de com fluctuessin les hormones. Som totes les vegades que ens ha fet mal la panxa quan hem vist passar el noi que ens agradava per la plaça del poble. Som aquells dos minuts abans de saber si també li agradàvem a algú. Som, també, totes les renúncies que hem fet i tots els objectes que hem conservat en caixes. Totes les olors que hem volgut conservar. Tota la incomprensió que hem abocat als dietaris. Totes les pel·lícules que ens han fet companyia.
Som aquest enyor de somriure ample, tan bonic. Tan lluminós com un estiu a la Toscana.
"L’últim metro" és una pel·lícula de Truffaut, però també el que agafes entre setmana, quan tornes del cinema, del teatre o de sopar. L'últim pensament del dia.
