Ciutat. Dijous a mig matí. Setanta-tres minuts d'oïda atípica. Fujo de l'enrenou del metro: converses enllaunades al vagó, xerric de rodes als raïls, xiulets de tancament de portes, crits d'un guiri a qui han pispat la cartera. Corredisses a l'andana. Una criatura recita a-e-i-o-u mentre un adult l'estira per la màniga: fan salat allà on sigui que van. Deixo enrere el cloc descompassat d'una crossa que puja les escales. Aire fresc.
Al carrer, una parella crida un gos escàpol. Ves a saber on para, l'Arnold. Avanço un carretó de ferralla que cloqueja a cada panot. Una clau penjada de la barra dringa quan les rodes cauen als solcs del morter. Una vegada, dues, tres, quatre i tornem-hi. Una llanda atrotinada tremola amb el sotragueig i el contingut del carretó vibra per simpatia: un microones, perfils metàl·lics, una castanyera sense mànec, la carcassa d'una estufa. Una vegada, dues, tres, quatre i tornem-hi. Me n'allunyo tan de pressa com puc.
En una cantonada apilen caixes de plàstic. De les verdes amb forats, ho endevino abans de veure-les. Un home posa el cadenat a la bici, clec. Una senyora esbronca ultratjada un taxista que no s'ha aturat. Raaac, raaac: dos manobres arrebossen la paret des d'un elevador. La runa d'un pis en obres baixa per un tub groc com un budell i s'estavella en un container a peu de carrer.
Passo davant d'una botiga d'audiòfons i celebro el dia que en necessitaré. Per sobre meu, una cotorra fa un puet-puet llarg, indiscret. Tot és arribar al niu i arrencar amb el cotorreig, que encomana a les veïnes. Xafarderes mal parides. Al·lòctones dels collons. Enfilo un insult rere l'altre per abstreure'm del ronc perenne de la ciutat que no descansa. Impossible. Un martell pneumàtic, vell conegut, em trrrrrepana el cervell. És un dels tres que em faran la guitza aquest matí. Mentre camino per Casp uns operaris desmunten una bastida. Assisteixo al concert de plataformes i puntals que recolzen a la tanca de xapa. La secció de metalls al complet. Sec a primera fila però marxo abans que s'acabi, sense aplaudir. És massa.
Em refugio en una cafeteria. El fil musical és prou discret. La llum és càlida i a les taules hi ha esqueixos de potus dins d'una ampolleta. ¿Hi estaré bé? La repicadissa ceràmica em retruny a les temples, platets i tasses en lluita permanent. Amb tres cops decidits, una cambrera eixerida es deslliura del marro. Pum-pum-pum. La cafetera esbufega. ¿Pequeño, mediano, grande? Mitjà. Sense lactosa. Pip! Assenteix el datàfon.
Espero la comanda. Darrere meu, una dona es queixa que va tard. En fan via, l'avisen, ¡listo!, però no se n'assabenta. La pantalleta la hipnotitza. Entra un grup de set. Ajunten taules sense aixecar-les de terra. Una dona jove amb vestit impecable es plany: Hoy he dormido un mierdo. El molinet de cafè no para. A fora, una altra ambulància que udola. La porta que pica cada cop que entra o surt algú. La cantarella de fons. Un telèfon que truca.
He de fixar-me en alguna cosa. En els mitjons blaus amb búfals que duu la noia que veig d'esquena i que ara s'aixeca. Molen. La seva companya, ulleres i cabells grisos, no deixa el mòbil en cap moment. Una àliga trompeteja: ha trobat el tuti. Se sent la veu estrident de la cambrera simpàtica: ¿Dulce o salado? Tot d'una, un xivarri que fa mal. ¿D'on surt? M'eixorda. M'amenaça.
Una anglesa remena el seu vanilla latte amb gel. La cullereta, llarguíssima, repica el vidre amb l'empenta dels vint anys. Parla amb una altra noia que xarrupa una canyeta amb delit; se l'empassarà. Els mitjons de búfals tornen a la taula. I llavors el reconec, el rugit misteriós d'abans: és l'assecador de mans, que m'agredeix del lavabo estant. Un nano ensopega amb una cadira (soroll sord de fusta) i parla amb un adult barba-roig. ¿Italià? Tot es mescla, en aquesta Babilònia de llengües, cops, músiques, clocs i catacrecs, brogits i borbolleigs, pums i pips, drings i repics.
Entren uns francesos i es deixen la porta oberta. La noia dels búfals la tancarà quan surti, però de moment se sent un bramul furiós: el trànsit de la ronda m'envesteix (taxis, motos, autobusos), tan viu que sembla que surti de la tassa, que me l'estigui bevent. Crema.
En Paco (la dona li demana si vol sucre al cafè) surt del lavabo a mig cordar-se la bragueta, ris-ras. Al racó, una senyora amb pantalons foscos d'estampat cridaner escolta un missatge. Seu tres metres lluny, i així i tot m'arriba la veu gruixuda que hi ha a l'altra banda de l'altaveu. A l'altra punta del món, potser.
De fons, un home canta Cindy Lauper. Watching through windows you're wondering if I'm okay / Secrets stolen from deep inside and the drum beats out of time. Pum-pum-pum, rebla el portafiltres. Menjo encongida, premo fort la tassa, serro les dents. Me n'adono i miro de relaxar-me. Recolzo l'avantbraç a la taula i tot és vibració: la cafetera, el batent de la porta, el taconeig sobre el parquet, els coberts que algú deixa nets al pot. Si em concentro prou en el tremolor, el retrò del món afluixa. Un respir.
Una noia s'acosta al taulell. Recull la comanda, afiganya la bosseta de paper i en treu un entrepà. Rebrega l'embolcall i en fa una bola. En Paco i senyora se'n van. La porta. Algú renta plats a la cuina, se sent rajar l'aigua. Terrabastall de safates. Un esternut. El vaporitzador de la cafetera borina incansable. Pum-pum-pum. Un avís de missatge. El datàfon diu que sí, que sí, que sí. La vaixella encara lluita. Però jo em rendeixo. Una retirada a temps és una victòria. Abans de marxar em concedeixo un capritx: una barreta de coco i xocolata que pago a preu d'or i en efectiu, per no sentir el pip.
A la cantonada d'Ausiàs March, un piulet delicat. Una glopada enmig de l'ofec. ¿On ets? El trobo enfilat a la part més alta d'un lledoner despullat, en una branca prima com el seu cant. És un rupit que es fa sentir entre la remor confusa. Em rabejo en la seva cançó fins que un Iveco de gran tonatge decideix que ja n'hi ha prou i ens fa fora, al moixó i a mi, amb un bram rogallós.
Davant d'un basar, una dona emprenyada discuteix en xinès. Trontolleig de maletes amb rodes. Una ambulància passa rabent, tota ella llum i sirenes. Un quisso grata una rajola amb les urpes després de pixar-se al portal. Semàfor vermell, grinyol de frens. Més maletes. Una velleta llença vidre al contenidor. Treu els envasos d'una bossa, d'un en un. Repiquen com campanes que toquen les hores, fins que se n'atipa i ho fot tot cap dins, la bossa també.
Faig cua per agafar el directe. M'aparto del fregadís verd sintètic d'un escombriaire en plena feina. Una camioneta fa marxa enrere; el pip-pip-pip xoca amb la botzina d'un cotxe de línia. Tots dos conductors s'escridassen. Pugem a l'autobús. La màquina validadora fa tit, un cop rere l'altre. El motor rebufa i m'assec. Xerrameca, fregadís de roba. El carro d'una cremallera topa amb els reposabraços; toc-toc-toc-toc-toc, no se'n deixa cap. La porta sospira. Marxem. Davant del monument a Casanova hi ha desenes de motos aparcades. Silencioses. Inofensives. Els faig pam-i-pipa.
Propera parada, Gran Via-Nàpols. Al meu costat un noi reprodueix un vídeo: s'hi sent un paio eufòric amb el seu cachopu de quilo, però de seguida n'abaixa el volum. Per favor i gràcies. A la plaça de Tetuan, un vell trèmolo pneumàtic m'arriba de fora: et conec. Ens aturem en un semàfor. El disc verd dispara ràfegues de cotxes en sentit contrari, estols de sagetes que xiulen pertot.
El soroll s'amplifica al túnel de Glòries, com si bufés un vent molt fort. Em tenso sencera. Massa fressa fins per a un autobús en moviment. M'adono que la finestra és un dit oberta i deixa entrar un brogit dens, com el de la neu a la pantalla. Tanco i les converses pugen de volum. Els respatllers tremolen, el plàstic s'agita i trepida: l'asfalt, aquí a l'entranya, té la pell clivellada.
Ja a l'autopista, el conductor accelera i el baix del motor esdevé tenor. La refrigeració s'hi superposa en una harmonia perfecta. Els vehicles ens avancen com foguerades. Un motorista amb casc vermell ho fa per la dreta; voleia una màniga que li surt de la motxilla. Accelera, rugeix. A fora, grues i edificis i xemeneies sentinelles. Entre dos gratacels, esperança: un retall de mar amb una barqueta. Paro l'orella, com si pogués sentir l'aigua encalmada que llepa la quilla. Massa lluny.
M'esforço per sentir com la noia que seu vora la finestra, dues fileres més endavant, passa les pàgines d'un llibre. El frec del paper, però, és massa discret, i ara me l'ofega obrint un refresc de llauna: un clac sec seguit d'un pfsss gasós. Em fa pensar en tot allò que no sento perquè és petit o íntim o totes dues coses: una olla que arrenca el bull, el xipolleig d'un marrec que aprèn a nedar, un rampí que pentina la terra, un bona nit a cau d'orella, el cel plovent a la barana, un darrer alè. Només ara que la roncor de la ciutat s'apaivaga puc imaginar aquests sons menuts, quotidians.
Una veu de pot va cantant parades. Per fi, carretera de Granollers-Guilleries. Quan les portes sospiren, moltes converses s'apaguen, però les que queden són més clares: ahir algú va convocar una reunió per whatsapp a les vuit del vespre, sense avisar. Deixen qui fos com un drap brut i baixen enriolades.
Enfilem la darrera pujada, l'últim esforç d'un motor que sembla un cor cansat. Un noi que seia de cantó s'escura la gola. S'ha acabat les patates i ja no furgarà més la bossa. Quin descans! Darrere meu algú es grata. Premo el botó de parada i faig sonar la campaneta.
Ara sí, un últim rebuf i l'autobús s'allunya. Em sento el sospir. Me'l sento i somric alleujada. El ventijol remoreja entre les canyes. Un refilet al lluny. El meu trepig sobre el sauló, rítmic i previsible. Els miols de casa, que em saluden al torrent.
Salvada.
"Les marcianes" és una secció escrita per Cristina Armengol que contempla la realitat amb la mirada atípica de les dones adultes que han provat d'encaixar en un món que no entenen ni les entén. Dones neurodivergents que ja no volen encaixar més, sinó viure com són.
