Hi ha un moment en què el poder es converteix en un pes. No ho volem veure, però és una càrrega tan asfixiant que amenaça el mateix poder i l'ús que se’n pugui fer. Quan el poder comença a acomodar-se en el teu model de vida, en la teva manera de relacionar-te amb l'entorn; quan ja ningú no et percep com un dels seus, sinó com algú amb qui és impossible estar d’igual a igual... és el moment de deixar-lo anar. És un moment concret, i no tots els homes que han estat tocats per la vareta enverinada del poder han sabut identificar-lo i retirar-se a temps. Les dones no és que reconeguem millor aquest moment pel fet de ser dones, sinó que tenim una aproximació al poder molt diferent: històricament, no l’hem pogut exercir. Ara que comencem a normalitzar aquest fet, ens hi trobem una mica contra tot pronòstic.
Potser per això a moltes de nosaltres ens costa menys desfer-nos-en i acceptem amb una certa esportivitat que ja no som les més indicades per ocupar-lo. Fa relativament poc que hem pogut accedir al poder, i les normes i dinàmiques que el sustenten es van dissenyar per a un món que excloïa les dones, i per això, quan hi accedim, sovint hi som intruses. En aquest fet hi ha una paradoxa amarga: és justament aquesta exclusió la que ens dota, en molts casos, d’una major capacitat per veure els límits del poder i saber quan cal retirar-se. Ves, alguna cosa bona havia de tenir haver-ne estat excloses. La nostra exclusió estructural ha fet que, quan hi arribem, no el considerem mai una propietat inalienable. El poder no ens és degut, i això —lluny de debilitar-nos— ens dona una perspectiva més saludable. La síndrome de la impostora, que sovint ens pesa, també ens permet mantenir una relació amb el poder més sana. Això no vol dir que totes les dones poderoses marxin a temps, ni que els homes no ho facin mai. Però el patró és massa persistent per ignorar-lo. Mentre elles reconeixen els costos, ells s’hi aferren com si el càrrec fos una extensió de si mateixos, resistint fins al desgast.
Especialment en la política —la resta d’espais de poder no els he freqüentat prou i les seves lleis són encara més opaques—, sempre hi ha un moment en què l'home poderós no vol desprendre’s del càrrec que ocupa. ¿Hi ha dones que tampoc se’n volen desprendre? I tant. ¿N’hi ha menys? Per descomptat. Per una qüestió de quantitat, de tradició, de cultura, social. Tant és. El poder està preparat per ser ocupat d’una sola manera: tothom que intenta ocupar-lo i exercir-lo amb unes normes diferents, acaba expulsat. I les regles i les normes del poder tenen una marca de gènere —i classe, i orientació, i capacitat, i racialització— important, com tantes altres coses a la vida.
L’abandonament voluntari de Jacinda Ardern o d'altres figures públiques en són una bona mostra: dones que han deixat la política o que s’han apartat del focus per preservar el vessant més polític i també el personal. A l’altra banda, però, persisteixen homes que, malgrat les derrotes, els escàndols o el desgast, continuen aferrats al poder, amb una obstinació que es resisteix al relleu. Em demano per què. Per què els homes no saben veure els canvis de cicle. Per què els homes no accepten que marxar és saludable per a ells i per als espais que representen. Per què els homes no assumeixen certes derrotes amb humilitat i es creixen. Per què els homes no tenen la capacitat de trobar-se incòmodes en un poder que ja els ha devorat, ja els ha fet perdre la raó i ja no els permet fer-ne un ús raonable i útil per a la majoria. El patró es repeteix d'una manera gairebé inquietant: el poder s’acumula, es concentra i es reforça en aquestes figures, creant una estructura que fa difícil destronar-los. Quan es crea aquest cercle viciós, el lideratge es confon amb possessió i el servei públic amb reafirmació personal. És llavors quan el poder deixa de ser un bé comú i es transforma en una trinxera, una batalla de tot o res: amb mi o contra mi.
Per a molts homes i algunes dones, la política és l’escenari perfecte on practicar un hiperlideratge que es fonamenta en l'acumulació de poder i la comoditat d’envoltar-se de col·laboradors fidels, que reforcen les seves decisions sense qüestionar-les. És una construcció arquetípica, no l’hem inventada ara. En aquest ambient, es fa difícil distingir entre el lideratge i la vanitat, entre el servei públic i la necessitat de reafirmar una identitat que s’ha confós amb el poder. No és estrany, llavors, que algunes organitzacions decideixin limitar els mandats i acotar la participació dels grans lideratges: ja hem vist, cas rere cas, que de vegades el sentit comú desapareix en els canvis de cicle. Jacinda Ardern va dir sense embuts que el seu "dipòsit estava buit", que ja no tenia forces per continuar. ¿Com pot ser, líders d’aquí i d’allà, que el vostre dipòsit no es buidi mai? Es parla de la síndrome Borgen, inspirada en la sèrie danesa que va portar a les pantalles el dilema d’una dona al cim del poder. La protagonista, Birgitte Nyborg, entén que mantenir-se a la cúspide comporta un preu altíssim: la renúncia a l’espai personal, l’entrega de l’ànima i l’acceptació d’unes regles que no admeten esquerdes. El personatge de Nyborg esdevé un referent i, a la sèrie, la primera ministra de Dinamarca té la lucidesa de retirar-se abans que el poder l’absorbeixi del tot. La síndrome Borgen no és només un problema individual, sinó també estructural: és el xoc constant entre una manera d’entendre el lideratge basat en la mesura i l’eficiència, i un sistema de poder que exigeix devoció incondicional. Aquesta síndrome evidencia que el problema no rau només en les persones, sinó en la mateixa arquitectura del poder, que castiga la mesura i premia l’obstinació.
Jacinda Ardern em va recordar Josep Guardiola, quan va dir que s’havia buidat després d’anys de primer nivell amb el primer equip masculí. Els darrers anys en el Barça l’havien deixat sec. "M’he buidat i necessito omplir-me". Molts no el van entendre. Tantes dones arreu del món sabem perfectament què volen dir Ardern i Guardiola: el poder les ha deixat esgotades i és hora de deixar pas. Sense gravetat, sense dramatisme. No som imprescindibles, no som les úniques capaces de liderar. A totes les escales, milers de dones pateixen la síndrome Borgen, per sort. La pregunta que em faig és ben senzilla: ¿què els passa als poderosos, que mai no buiden el dipòsit del poder?
"Massa personal" és una secció de Jenn Díaz sobre feminisme. Perquè les experiències de les dones són també representatives de la vida comuna.
