Estimada germana, amiga, veïna, desconeguda,
Jo també he vist les cares d’incredulitat. Aquells ulls que s’obren massa quan expliques el que has viscut, com si els expliquessis una pel·lícula de terror. Quan vaig dir per primera vegada que la meva parella podia passar una setmana sense dirigir-me la paraula només per posar-me a prova, vaig veure les cares d’incredulitat que ara van dirigides a tu. Amb perspectiva, puc entendre per què reaccionaven així. I tant. Entenc que no podien suportar veure’m ofegada en aquella realitat sense voler trencar el mirall i arrossegar-me fora. Els entenc, però aquelles cares no m’ajudaven en res, com ara no t’ajuden a tu.
T’entenc. No jutjo el teu patiment ni el lloc on ets. I si pogués faria com ells, no en tinguis cap dubte: t’arrencaria d’aquí, et faria sortir corrents, et mostraria el que veig des d’aquest altre costat. Perquè el que veig des d’aquesta banda no admet matisos ni disculpes. Veig el teu dolor, allò que en dius amor, la teva fortalesa i la teva vulnerabilitat. Mentre no arribi el moment en què ho veiem igual, mentre encara siguis dins del laberint, només puc dir-te això: t’entenc. Perquè jo també hi he estat. Jo també he perdonat l’imperdonable, he justificat l’injustificable, he mentit per protegir-lo i he excusat l’inexcusable.
No et demano res, en aquesta carta. Ara mateix tens les eines que tens. No les que voldries tenir, ni les que els altres esperen que tinguis, sinó aquestes, les que han sobreviscut amb tu fins avui. Demanar-te que vegis les coses com jo les veig seria absurd, fins i tot cruel, perquè per arribar a veure el que ara veig, primer vaig haver de travessar el desert que tu estàs travessant ara. Jo també vaig viure el moment en què tothom al meu voltant semblava entendre millor que jo mateixa la meva situació. I també sé el pes que això et comporta: el de sentir-te encara més sola, més culpable per no fer el que els altres pensen que hauries de fer. Ja, ja ho sé… creus que no estàs a l’altura. No és cert, amiga i desconeguda.
Oblida-te’n. No és moment de carregar-te amb expectatives que no són les teves. Això no vol dir que no hagis de ser crítica amb el que vius, ni que puguis ignorar el dolor i les violències que has i estàs patint. Sé que hi haurà un dia, no sé quan, en què tindràs les eines que necessites per actuar, per mirar-te al mirall i reconèixer-te des d’un lloc més sencer. Però fins que arribi aquest moment, no soc aquí per exigir-te res. Soc aquí per dir-te que t’entenc i que no estàs sola. Quan aquell dia arribi, quan puguis reconstruir-te, jo hi seré. Hi seré. Al teu costat, sense judicis ni exigències, només amb el compromís d’acompanyar-te, d’escoltar-te.
Si fos tan fàcil de veure, si la violència fos un monstre evident, si no s’amagués entre tots nosaltres, en les paraules quotidianes, en les estructures que hem après a considerar normals, potser podríem ser exigents amb tu. Però no ho és, de fàcil. Ja m’agradaria. La violència s’ha normalitzat tan profundament en la nostra societat que la respirem sense adonar-nos-en, que ens acompanya en els llocs més íntims i es disfressa d’amor, de preocupació, fins i tot de rutina. No és just que nosaltres, que convivim amb aquestes violències sense qüestionar-les massa sovint, et demanem a tu, germana i desconeguda, que siguis l'única que les detecti i les desmunti tota sola. Això seria hipòcrita.
No, jo no vull posar-te més pes a sobre. No vull que t’adormis, però tampoc vull que et sentis l'única responsable de carregar amb aquest malson. Aquesta responsabilitat no és només teva. Milers de dones han passat de la violència dels seus pares a la violència dels seus marits: és clar que no és teva, la responsabilitat. El camí és llarg i no el pots recórrer sola. Així que no et pressionis més del que ja ho fa el teu entorn, la teva situació o tu mateixa. La feina serà teva, sí, però també és nostra. Som aquí: mira’ns.
Potser el que vius no encaixa amb la imatge que tens de la violència masclista. No sempre ho fa. Fins i tot quan segueix un patró de manual, identificar-la pot generar dubtes, perquè ens han ensenyat a veure el sacrifici com una virtut, a creure que perdonar és un signe de força, que empatitzar amb el patiment dels altres és la màxima expressió d’amor.
Potser ara creus que tot depèn de tu, que si ets prou generosa, comprensiva o pacient, tot millorarà. Jo també ho pensava. Jo també vaig creure, amb totes les meves forces, que si aconseguíem deixar enrere el dolor i els abusos, podríem construir alguna cosa que valgués la pena. Deixar anar aquesta idea va ser un cop dur. Ho vaig viure com un fracàs, com una derrota, com si no hagués estat prou forta per salvar-nos. Però, escolta’m bé: el teu respecte, la teva comprensió i la teva bondat són valors que parlen de qui ets tu. No li deus res a ningú. I molt menys li deus la salut, la tranquil·litat, l’estabilitat, l’autoestima. La vida.
"Massa personal" és una secció de Jenn Díaz sobre feminisme. Perquè les experiències de les dones són també representatives de la vida comuna.
