Aquests dies ens omplim la boca —i per tant també les xarxes — amb la paraula família, una paraula que la narrativa social, cultural i fins i tot literària ha farcit de romanticisme. La família se'ns presenta, des que som petites, com a mesura de totes les coses. A casa hi trobaràs l'amor, hi trobaràs el consol, hi trobaràs la confiança, hi trobaràs el descans, hi trobaràs la comprensió. I durant el Nadal, la consolidació de totes aquestes idees preconcebudes es porta al seu màxim exponencial. Per a moltes persones, aquestes festes també poden ser un recordatori incòmode: malgrat tot l'esforç d'un sistema tossut i invasor, no tothom troba a casa l'amor, el consol i el descans promesos. La família, en aquest context, funciona com un engranatge clau, mantenint jerarquies i rols que, sota la disfressa del caliu de la llar, perpetuen desigualtats de gènere i poder. La família, amb totes les seves inèrcies, es fa forta al voltant de la taula: qui i on s'hi asseu, qui ocupa l'espai, qui marca el tema de conversa... i qui no aixeca mai el cul de la cadira, ni abans, ni durant ni després del dinar o el sopar.
Durant segles, la família ha estat el centre des d'on s’han perpetuat valors que reforcen les jerarquies patriarcals. Els rols tradicionals de l’home com a proveïdor i de la dona com a cuidadora han servit per consolidar una estructura desigual, replicada tant a l’àmbit privat com al públic. Per això quan moltes dones comencen a rebel·lar-se contra el motlle establert, volen polititzar l'espai privat. Com que els rols de la llar fan de mirall a la societat, una de les màximes feministes que menys passa de moda és que allò personal és polític. Si no polititzem la taula de Nadal —el teu cunyat creu que la polititza, però no—, difícilment serem capaces de transformar altres espais comunitaris. Encara que avui dia hi ha models familiars que trenquen amb aquests esquemes, les inèrcies continuen influint en com entenem i vivim la família, especialment durant el Nadal, quan aquestes estructures es fan més rígides i més visibles que mai. La insistència i normalitat de reunir-se amb la família, malgrat les diferències irreconciliables o els conflictes latents, sovint ve motivada per un imaginari col·lectiu que idealitza aquestes trobades com si fossin l'única opció possible.
Fa no gaire, durant la pandèmia, vam veure com es reforçava el vincle de la família com a únic format vàlid. La família, mesura de totes les mesures. Amb el grup bombolla es va posar la família nuclear al centre, excloent altres xarxes de suport que moltes persones consideren igual o fins i tot més rellevants per a la seva estabilitat emocional i la seva organització. Com a institució oficial, la política sovint neutralitza altres formes del vincle. Dona per fet que tot gira al voltant de la família nuclear, és a dir, progenitors —preferiblement heterosexuals, és clar, i gairebé obligatòriament cis— i criatures. La norma es fa forta al voltant de la taula de Nadal, doncs: la publicitat s'encarrega de commoure'ns amb un munt d'imatges de gent gran sola que de cop té la casa plena de gent, de nostàlgies i reconciliacions, de retrobades després de quilòmetres de separació, de relacions ben avingudes.
Des dels feminismes sempre s'ha fet una crítica a la família com a institució patriarcal: no perquè les feministes vulguem rebutjar la família, sinó perquè aquesta ha estat sovint l'excusa per restringir-nos drets i perpetuar desigualtats. En nom de l’amor i la cura, la família ha delimitat les nostres opcions, restringint-nos la participació social a rols de subordinació en l’àmbit domèstic i econòmic, alhora que perpetuava el control sobre els nostres cossos i les nostres decisions. Aquesta subordinació no només tenia un impacte en les vides privades, sinó que també configurava els espais públics, reservant-los gairebé exclusivament als homes. Quan el feminisme problematitza la família, ho fa per desmuntar les dinàmiques opressores que l’han definit sota la bandera de la tradició i la moralitat.
La família és un espai ple de contradiccions, no ho negarem. Pot ser una font de benestar i d’amor, però també ha servit per perpetuar dinàmiques de poder. Tenim una oportunitat, doncs. No es tracta d'enderrocar-la —si no es vol—, sinó de posar-la al servei de relacions més lliures, més igualitàries i més justes. De vegades només es tracta de saber què passa si la teva àvia no fa vint viatges a la cuina perquè tothom, tu inclosa, estigui còmode. De vegades, la forma més radical de polititzar una taula de Nadal és, simplement, no parant-la.
"Massa personal" és una secció de Jenn Díaz sobre feminisme. Perquè les experiències de les dones són també representatives de la vida comuna.
