Tendim a pensar que, quan un home coneix la teoria feminista i parla amb claredat sobre igualtat i llibertats, és poc probable que tingui conductes abusives o almenys li resulti difícil, com va dir Íñigo Errejón, emancipar-se de les cures, l’empatia i les necessitats dels altres. Els homes informats, però, aquells que veiem i se’ns presenten com a aliats de la causa feminista, també poden ser homes emancipats. Entre el poder i l’abús, trien l’emancipació. La nova masculinitat, que semblava més conscient i empàtica, es percebia com un progrés, com si la retòrica fos suficient per garantir seguretat, com si la teoria es convertís automàticament en pràctica. Exactament igual que quan creiem que ser dona implica compartir i defensar els valors del feminisme. Però les mateixes veus que defensen els drets i la igualtat poden utilitzar el seu poder de manera fraudulenta, aprofitant-se de la seva representació i projecció públiques.
Molts dels homes que considerem aliats són figures influents de l’esquerra progressista: personatges públics, respectats i sovint brillants. Ocupen posicions de referència en els nostres cercles, tenen veu als mitjans i esdevenen fonts d’inspiració per a moltes causes que ens defineixen com a col·lectiu. Els hem escoltat teoritzar sobre llibertat, drets civils i polítics, drets humans arreu del món i justícia global. Per això, quan apareixen senyals o acusacions de conductes masclistes, ens costa desfer-nos de la imatge idealitzada que n’havíem construït. Són els nostres líders, els qui aparentment defensen els nostres interessos. Veiem el món com ells, compartim ideals i somnis. No volem abandonar la idea que ens havíem fet d’ells. I, ep, potser no són del tot curosos amb les seves relacions personals. Potser s’han emancipat també de la responsabilitat afectiva. Són víctimes de la subjectivitat tòxica i de les lleis del patriarcat, que els donen fama i només saben beneficiar-se’n personalment d’ella. Bé —defensen—, no són perfectes. Pobrets, no en saben més.
Davant d’aquesta dicotomia, la societat —especialment els seus companys i amics— tendeix a escollir-ne el vessant públic i polític. No ens el podem deixar perdre, perquè amb ell perdem capital col·lectiu. És més senzill creure que una mala conducta puntual o sistemàtica no anul·la l’home que sempre han admirat. Els homes emancipats no són responsables amb el seu entorn, però segueixen sent útils per als seus partits, les seves organitzacions sense ànim de lucre i les seves xerrades sobre la pau al món. Se'ls perdonen les actituds amb la mateixa facilitat amb què se'ls reconeix el talent, com si les seves aportacions polítiques fossin un escut que els protegeix de qualsevol altre qüestionament. Són intocables. Així, la seva vàlua en l’esfera pública neutralitza, aparentment, el dolor i les conseqüències que genera en l’àmbit privat. Sabem que no són curosos amb les dones i que abusen del seu poder, però, en tota la resta, semblen tan bones persones… i així, amb la mirada fixada en el valor polític o social, es va excusant la seva conducta. Així és com els fem impunes. Així és com els salvem.
Amb tot el debat sobre les agressions sexuals i les conductes abusives, apareixen veus discrepants: moltes d’aquestes actituds, diuen, no són delicte. Vaja. Argumenten que cal prudència, que no podem jutjar sense proves, que l’esfera personal no afecta el valor públic d’un home. Però ¿això vol dir que el llistó que posem als homes d’esquerres ha de ser només el codi penal? ¿Realment és això tot el que esperem dels homes que es declaren aliats del feminisme i s’omplen la boca amb els valors i les lluites de l’esquerra?
Altres veus critiquen que les dones facin les denúncies de forma anònima, ignorant el que implica exposar-se sense aquesta protecció. La manca de noms és, per a molts, sinònim de manca de credibilitat; però no es pregunten per què aquestes dones opten per l’anonimat ni quines conseqüències podrien tenir les seves paraules si decidissin fer-les amb noms i cognoms: els seus o els d’ells. Les acusen de mentir, d'exagerar o de no utilitzar els canals adequats, sense considerar que la via judicial, tot i ser un dret de les víctimes, sovint esdevé un camí ple de revictimització, d’interrogatoris implacables, incredulitat i prejudicis.
No podem exigir que s’utilitzi un procés que no està preparat per acollir adequadament les experiències i els testimonis de les víctimes, que sovint acaben jutjades elles mateixes, sotmeses a sospites i qüestionaments. L'anonimat, en aquests casos, no busca respostes penals; és un acte col·lectiu de suport i rebel·lia que ajuda a trencar el silenci i repara, una manera d’alçar la veu des de la seguretat i de sumar-se a altres testimonis per construir una memòria col·lectiva que visibilitza el problema. Aquest acte de parlar des de l’anonimat és, per a moltes dones, una via essencial per processar el dolor sense el risc de patir una segona violència.
Negar aquesta opció, sobretot quan no es garanteixen protocols i vies judicials segures, és condemnar les víctimes al silenci. Potser és això el que pretenen aquells que desconfien d’aquestes denúncies: mantenir les dones callades, tancar una porta d’expressió segura i anul·lar una via de reparació que no encaixa amb el cànon institucional. Oblidar que la justícia no sempre passa per un tribunal és negar a les dones el dret de canalitzar el seu dolor en els seus propis termes, amb els recursos i el suport que necessiten. I si han de caure alguns dels homes que admireu, que caiguin.
Acusar els nostres companys de partit o de militància no és posar contra les cordes l’esquerra. L’esquerra també som nosaltres, les que alcem la veu i ens afartem. També ens pertany. No es pot construir un projecte des de l’omissió ni des de la vergonya. No es pot sostenir sobre el silenci forçat de les dones que en formem part ni sobre la por de fer trontollar un moviment que considerem just, perquè el que és just també ha de ser inflexible amb l’abús, vingui d’on vingui. L’esquerra i les lluites que compartim amb els intocables no poden sostenir-se a qualsevol preu ni sobre una hipocresia que protegeix les figures d’uns quants a costa de la seguretat de moltes. Si l’esquerra no és un espai segur per a tothom, no és la lluita que esperàvem ni la que prometia ser.
Ens és igual si sou diputats, músics, directors o periodistes; ens és igual com d’emancipats de les cures us considereu o quants discursos feministes heu pronunciat. Si sou incapaços de veure l’abús que projecteu o de fer autocrítica, la lluita deixa de ser compartida. L’esquerra no pot ni ha de protegir-vos més del que protegeix les dones que en formem part. Ens ho devem a nosaltres mateixes i a totes les que vindran. Les dones, com diu Lucía Litjmaer, parlem entre nosaltres. I les nostres converses ja no seran el vostre refugi. S’han acabat els silencis i els pactes que us protegien.
"Massa personal" és una secció de Jenn Díaz sobre feminisme. Perquè les experiències de les dones són també representatives de la vida comuna.
